• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dijous, 30 de juny de 2016

Petició en línia per a la des classificació dels documents oficials sobre els fets de Montejurra

Des de Carlistes de Catalunya donem ple suport a la petició on línia per a la des classificació dels documents oficials sobre els fets de Montejurra de 1.976. La petició va dirigida al govern espanyol i pretén aportar llum sobre els qui van matar a  Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos. Entre ells l'operació Reconquista que va explicar el testimoni de José Antonio Sáenz de Santa María. La llei d'amnistia va exculpar els assassins. I va matar la veritat.

Per signar:

Desclasificación documentos oficiales sobre Montejurra 76.

Read more »

dissabte, 18 de juny de 2016

Comunitat d'En Carles Xavier de Borbó Parma amb motiu de les eleccions del 26 de juny

Adjuntem el comunicat de la secretaria d'En Carles Xavier de Borbó Parma amb motiu de les properes eleccions generals del 26 de juny.

Estimats carlistes

Davant la nova convocatòria electoral al nostre país vull dirigir-me a vosaltres i als espanyols que vulguin escoltar-me, amb la vista posada primer en ella i, després, en un horitzó que la sobrepassa, encara que calgui preparar des d'ara.

Molta gent està preocupada perquè no comprèn el que passa.
El meu pare, Carles Hug, es remetia així l'origen del problema polític: "L'estat no és la font jurídica del Poder, és només l'instrument executiu de la voluntat popular".
I és que l'estat no és un fi en si mateix, ni una empresa mercantil on l'únic important és el balanç econòmic. L'estat només es justifica si serveix al bé comú mitjançant un correcte exercici de la justícia distributiva. Els seus poders han d'estar limitats no només per un adequat marc jurídic, sinó també pels diferents cossos socials que articulen la societat civil. El carlisme ha plantejat sempre aquesta necessitat de potenciar la societat, perquè d'ella surt l'impuls col·lectiu com a punt de partida de qualsevol solució política.

Avui en dia la corrupció política ha afectat la moralitat pública, agraviándola seriosament. S'han utilitzat les institucions per assegurar l'enriquiment personal i empresarial d'una gran part de la classe política. Mentre s'aplicaven retallades socials en educació, sanitat, dependència o cultura, que han recaigut en els sectors més desfavorits, es enquistaba, amb doble moral, l'evasió fiscal i la fugida de capitals, o en el pitjor dels casos, la prevaricació i la malversació de fons.
Vull insistir en el fet que, en els últims anys, la desigualtat no ha deixat de créixer en les Espanyes, els drets socials s'han vist retallats i afrontem un ràpid empobriment de la població, que ens està fent retrocedir a períodes que crèiem superats . La lluita contra aquesta situació ha de ser la finalitat principal de l'exercici de la tasca política, que únicament ha de mirar enrere per evitar cometre els mateixos errors del passat.
Els únics enemics són: la pobresa, la desocupació, l'exclusió social i la pèrdua de drets que amenacen als nostres compatriotes, i, davant d'aquesta panorama tan desolador, ha de cedir tota diferència partidista.

Caldrà lluitar per la valoració de la feina, ja que no podem acceptar que la riquesa s'obtingui per mitjà de salaris baixos i horaris abusius.
Afrontem uns temps durs, per això és exigible a tots els que a aquestes eleccions concorren que siguin sincers i expliquin quina és la situació real del país i quins
són les solucions proposades. No és admissible que, després de demanar el vot, s'apliquin programes contraris als manifestats en campanya.
Molts dels nostres compatriotes estan patint un veritable drama personal i social, per això és igualment exigible als polítics que recordin que un govern es deu a tot un poble, i no només als seus votants, i que tot afany de protagonisme individual i de partit , o cedeix davant l'obligació de solucionar els problemes reals del poble o és pura frivolitat.

Aquests temps durs també afecten a la resta d'Europa, on la desesperació de la gent està fent emergir els vells fantasmes del totalitarisme. Encara avui aquest problema no es dóna al nostre país, us animo a que no us deixeu enlluernar mai per promeses impossibles, fugint també dels defensors d'estats autoritaris, del signe que siguin, i considereu als partits i als líders que reuneixin les qualitats de creativitat, exemplaritat, honestedat, sinceritat i valentia, capaços de solucionar els problemes, tant els immediats que són greus, i sàpiguen preveure els futurs, sent capaços de promoure el canvi al qual tots hem d'aspirar. Així ho diu el Papa Francesc: "Mirar la realitat d'una altra manera ja que la humanitat ha ingressat en una nova era".

Pocs parlen d'aquesta problemàtica, que no obstant això toca a la supervivència del planeta. Cal promoure un comerç just i que doni suport a la consecució d'una economia circular, eficient en usos i recursos, limitant els impactes ambientals. No és possible un desenvolupament sostenible sense lluitar contra la pobresa i la desigualtat.
Hem d'optar decididament per promoure i defensar opcions ecològiques, donant suport a les energies renovables i als que lluiten per elles.
La protecció del medi ambient requereix una gestió creativa del bé comú i dels valors econòmics i socials. Les solucions mai apareixen per si mateixes, les creem les persones.
Pel que fa al horitzó més ampli, al qual m'he referit anteriorment, hem d'optar per Europa, tot i ser conscients dels seus defectes, que caldrà corregir, començant pels egoismes, causa de la proliferació de moviments extremistes i xenòfobs. Però hem de tenir present que Europa és la nostra gran pàtria comuna, havent de constituir-se, irrenunciablement, en un espai de llibertat i progrés social on no tingui cabuda l'autoritarisme creixent.

Acabo aquest missatge subratllant altres paraules del meu pare, "L'Estat es fa de baix a dalt i no de dalt a baix". Aquesta ha de ser la nostra tasca actual, perquè és l'hora de donar-li inexcusablement la volta a la situació i hem de saber fer-ho.
En aquest afany ens trobareu sempre a mi i al meu Família.
Europa, juny 2016 

Read more »

Comunicado de Carlos Javier de Borbón Parma con motivo de las elecciones de Junio 2.016

Queridos carlistas
Ante la nueva convocatoria electoral en nuestro país quiero dirigirme a vosotros y a cuantos españoles quieran escucharme, con la vista puesta primero en ella y, luego, en un horizonte que la sobrepasa, aunque haya que prepararlo desde ahora.
Mucha gente está preocupada porque no comprende lo que pasa.
Mi padre, Carlos Hugo, se remitía así al origen del problema político: “El estado no es la fuente jurídica del Poder, es solamente el instrumento ejecutivo de la voluntad popular”.
Y es que el estado no es un fin en sí mismo, ni una empresa mercantil donde lo único importante es el balance económico. El estado solo se justifica si sirve al bien común mediante un correcto ejercicio de la justicia distributiva. Sus poderes deben estar limitados no solo por un adecuado marco jurídico, sino también por los distintos cuerpos sociales que articulan la sociedad civil. El carlismo ha planteado siempre esta necesidad de potenciar la sociedad, porque de ella sale el impulso colectivo como punto de partida de cualquier solución política.
Hoy en día la corrupción política ha afectado a la moralidad pública, agraviándola seriamente. Se han utilizado las instituciones para asegurar el enriquecimiento personal y empresarial de una gran parte de la clase política. Mientras se aplicaban recortes sociales en educación, sanidad, dependencia o cultura, que han recaído en los sectores más desfavorecidos, se enquistaba, con doble moral, la evasión fiscal y la fuga de capitales, o en el peor de los casos, la prevaricación y la malversación de fondos.
Quiero insistir en el hecho de que, en los últimos años, la desigualdad no ha dejado de crecer en las Españas, los derechos sociales se han visto cercenados y afrontamos un rápido empobrecimiento de la población, que nos está haciendo retroceder a períodos que creíamos superados. La lucha contra esta situación debe ser la finalidad principal del ejercicio de la tarea política, que únicamente debe mirar atrás para evitar cometer los mismos errores del pasado.
Los únicos enemigos son: la pobreza, el desempleo, la exclusión social y la pérdida de derechos que amenazan a nuestros compatriotas, y, ante esta panorama tan desolador, debe ceder toda diferencia partidista.
Habrá que luchar por la valoración del trabajo, ya que no podemos aceptar que la riqueza se obtenga por medio de salarios bajos y horarios abusivos.
Afrontamos unos tiempos duros, por ello es exigible a todos los que a estas elecciones concurren que sean sinceros y expliquen cual es la situación real del país y cuáles
son las soluciones propuestas. No es admisible que, tras recabar el voto, se apliquen programas contrarios a los manifestados en campaña.
Muchos de nuestros compatriotas están sufriendo un verdadero drama personal y social, por eso es igualmente exigible a los políticos que recuerden que un gobierno se debe a todo un pueblo, y no solo a sus votantes, y que todo afán de protagonismo individual y de partido, o cede ante la obligación de solucionar los problemas reales del pueblo o es pura frivolidad.
Estos tiempos duros también afectan al resto de Europa, donde la desesperación de las gentes está haciendo emerger los viejos fantasmas del totalitarismo. Aunque hoy este problema no se da en nuestro país, os animo a que no os dejéis encandilar nunca por promesas imposibles, huyendo también de los defensores de estados autoritarios, del signo que sean, y consideréis a los partidos y a los líderes que reúnan las cualidades de creatividad, ejemplaridad, honestidad, sinceridad y valentía, capaces de solucionar los problemas, tanto los inmediatos que son graves, y sepan prever los futuros, siendo capaces de promover el cambio al que todos tenemos que aspirar. Así lo dice el Papa Francisco: “Mirar la realidad de otra manera ya que la humanidad ha ingresado en una nueva era”.
Pocos hablan de esta problemática, que sin embargo toca a la supervivencia del planeta. Hay que promover un comercio justo y que apoye la consecución de una economía circular, eficiente en usos y recursos, limitando los impactos ambientales. No es posible un desarrollo sostenible sin luchar contra la pobreza y la desigualdad.
Debemos optar resueltamente para promover y defender opciones ecológicas, apoyando a las energías renovables y a quienes luchan por ellas.
La protección del medio ambiente requiere una gestión creativa del bien común y de los valores económicos y sociales. Las soluciones nunca aparecen por sí mismas, las creamos las personas.
En cuanto al horizonte más amplio, al que me he referido anteriormente, debemos optar por Europa, aun siendo conscientes de sus defectos, que habrá que corregir, empezando por los egoísmos, causa de la proliferación de movimientos extremistas y xenófobos. Pero hemos de tener presente que Europa es nuestra gran patria común, debiendo constituirse, irrenunciablemente, en un espacio de libertad y progreso social donde no tenga cabida el autoritarismo creciente.
Termino este mensaje subrayando otras palabras de mi padre, “El Estado se hace de abajo arriba y no de arriba abajo”. Esta debe ser nuestra tarea actual, porque es la hora de darle inexcusablemente la vuelta a la situación y hemos de saber hacerlo.
En este empeño nos encontraréis siempre a mí y a mi Familia.
Europa, Junio 2016

Read more »

dimecres, 15 de juny de 2016

Presentació de "La filla del Capità Groc" a Barcelona

El pròxim 04.07.16 Amics de la Història del Carlisme de Catalunya presentarà el llibre d'en Víctor Amela, "La filla del Capità Groc". Serà a les 19.30 a la Casa Orlandai, carrer Jaume Piquet 23, del barri de Sarrià de Barcelona.
L'acte comptarà també amb la presència d'en Joan M.Piqué, (director de comunicació internacional del Govern de Catalunya) i de Xavier Lubelza (president de l'AHCC). Presentarà Júlia Carbonell Amela (col·laboradora de l'AHCC).
Donada la capacitat de la sala (80 persones) és convenient que a partir de les 19.00 es pugui retirar al taulell de recepció de la Casa el tiquet corresponent.
Un cop acabat l'acte, tenim previst fer un sopar al restaurant Ca La Tresa del carrer Major de Sarrià tocant a la Plaça de Sarrià. El preu és de 25.00€ per persona. Aquest restaurant va ésser uns dels preferits d'En Carles Hug de Borbó Parma quan residia a Barcelona. Si pots venir, hauries de contestar abans del 29.06.16 al telèfon 654.690.02.

Read more »

dilluns, 13 de juny de 2016

Exposició de fotografies sobre les guerres carlistes

Es realitza al Museu del Carlisme a Lizarra (Estella), Navarra. Va inaugurar-se el 17 de maig i es podrà visitar fins el 23 d'octubre. El català Jordi Bru amb Jabi Soto, Valentín Gómez i José María Turudi, n'han recollit les peces de les tres guerres carlistes. El preu és només de 2 €. L'horari de 10 a 14 i de 16 a 19 hores. Diumenges i festius serà de les onze fins a les dues.



Read more »

dimecres, 1 de juny de 2016

Ferran Lucas Zaragoza: «Van voler amnistiar tot el que va passar a Montejurra»

Ferran Lucas Zaragoza (Barcelona, 1940) era a la tradicional romeria carlina de Montejurra (Navarra) el 9 de maig de 1976. Aquell dia els partidaris del carlisme democràtic de Carles Hug de Borbó van rebre ràfegues de metralladora i trets de pistola del bàndol de Sixte de Borbó. Lucas Zaragoza va rebre un fort cop al cap i va ser traslladat en ambulància poc abans que matessin dos dels seus companys: Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos.
Per què pujava a Montejurra aquell 9 de maig de 1976? 
-Jo sóc carlí des dels 15 anys. Sempre havia tingut simpatia... potser perquè a la meva família hi va haver un carlí que va fer la guerra contra Alfons XII... Un dia, per casualitat, en un taller on vaig entrar a treballar, hi havia un noi que era carlí...
-Un taller de Barcelona?
-Sí, Can Serra, al passeig de Sant Joan. Aquell era requetè i em va portar al centre que tenien a la plaça d'Ortigosa. I, sí, en aquella època hi havia els requetès amb uniforme i tota la parafernàlia d'aquell temps. La qüestió és que m'hi vaig quedar. Amb aquell grup cada any anàvem a Montejurra i a l'aplec que fèiem a Montserrat. 
-En aquells moments, els carlistes ja s'havien dividit entre els partidaris de Franco, els tradicionalistes, i els partidaris de Carles Hug, partidari de l'obertura i el socialisme.
-Sí, allà a Ortigosa tots eren partidaris del Carles Hug. Però llavors la cosa del carlisme encara era més complicada, perquè a Barcelona n'hi havia tres centres: aquell d'Ortigosa; un al carrer de Jonqueras; i un altre, molt a prop d'aquest, darrere del Palau de la Música. El centre d'Ortigosa va acabar tancant, segurament perquè la direcció del Partit Carlí els va demanar que no calia tant d'uniforme i tanta parafernàlia, que la guerra ja s'havia acabat. Llavors jo vaig conèixer una gent del centre de Jonqueras i me n'hi vaig anar. Em van acceptar molt bé.
-Eren partidaris d'en Carles Hug, també?
-Al començament, no. Eren carloctavistes: l'aparell polític del Govern espanyol havia rescatar un antic pretendent, que vivia a Barcelona i que va agafar el nom de Carles VIII. Però va morir aviat (està enterrat a Poblet) i tot el grup va passar a ser partidari de Carles Hug. I el tercer grup era un de liderat per un tal Mauricio de Sivatte, que es deia Regencia Carlista de Estella, un nom que es van treure de la màniga.  
-Llavors anava al carrer de Jonqueras i, amb ells, a Montejurra?
-Sí, sí, amb ells vaig anar-hi molts anys a Montejurra. I també al bateig del primer fill del Carles Hug, a França. Vam anar cinc o sis en cotxe. I cada any a Montserrat, etc.
-Com va anar a Montejurra aquell 1976? 
-Aquella vegada, no sé per què, vaig anar jo pel meu compte. Normalment sempre anàvem amb autocars que sortien de Barcelona. I llavors dormíem o a cases particulars o al mateix monestir d'Iratxe. Però aquell any vam anar en cotxe, quatre o cinc persones, un dels quals Manuel Zabala. Aquella nit del 1976 també vam dormir al monestir. 
-Quin era el "programa de Montejurra", normalment?
-Allà hi havia un sopar a Iratxe, a l'hotel. I a l'endemà, t'aixecaves, feies l'esmorzar, anaves a missa i després a la Campa -allà on es muntava tot el tinglado. Però jo, aquell dia ja no hi vaig poder arribar. 
-Li llegiré què explicava La Vanguardia sobre Montejurra dos dies després dels fets. El fragment on surt vostè: "En medio de cierta confusión se produjeron refriegas parciales entre unos y otros grupos, de resultas de las cuales se produjo un herido grave y una docena de contusionados de uno y otro bando. El herido resultó ser don Fernando Lucas Zaragoza, de 36 años, barcelonés, que había acudido a Montejurra para tomar parte en el acto convocado por el partido carlista. El hundimiento craneal que presentaba, según los primeros reconocimientos médicos practicados por un equipo de urgencia de la Cruz Roja, parecía producido por una bala de goma...».
-... o una pedrada...
-"... una bala de goma semejante a las utilizadas por las Fuerzas de Orden Público, pese a que éstas no intervinieron en los altercados". Pot ser?
-Bé... Aquí va passar el següent. Jo estava dintre del monestir d'Iratxe. Des de dintre vam començar a sentir el soroll dels tambors i vam sortir a veure què passava. En arribar a l'esplanada vam veure tot de gent que pujava amb tambors i braçalets de Don Sixto. Llavors va passar l'home de la gavardina, amb una pistola a la ma tirant trets.
-L'home de la gavardina va ser identificat després com a Luis Marín García-Verde i detingut per l'assassinat a trets d'Aniano Jiménez.
-Sí, i havia estat oficial de l'exèrcit. El cas és que jo tenia la Guàrdia Civil al meu costat i els vaig dir -en castellà, és clar-: "Oiga, pero ¿que no ven ustedes lo que está pasando? ¿Que no ven aquel hombre con una pistola disparando a diestro y siniestro". Acabar de dir això i ja em recollien de terra. 
-Ja no se'n recorda, de res?
-De res més. Em vaig despertar quan ja m'entraven dins d'un cotxe. "Fernando -em deien- no t'amoïnis que et portem de seguida a l'hospital. Però no sabia res de res del que havia passat. [M'ensenya la foto de portada de Cuadernos para el Diálogo on surt ell ensangonat.] Jo aquí estic grogui. Després ja em recordo entrant el cotxe i cap a Pamplona. Allà em van atendre de seguida i ràpidament em van operar. No em van fer esperar ni cinc minuts. Després vaig quedar paralitzat de tot el cantó dret. 
-Quant de temps? 
-Deu o dotze dies que vaig passar a l'hospital de Pamplona. Després d'aquells deu o dotze dies vaig començar a reaccionar i vaig demanar que em portessin a Barcelona. Em van portar en ambulància fins a l'hospital de la Vall d'Hebron. I allà vaig estar, com a mínim, un mes. Després em feien anar cada dos o tres dies a fer una recuperació per tal de recobrar la musculació. No podia caminar bé. 
-Clar, tant de temps paralitzat...
-És clar. I al cap d'un any em van fer una altra operació. Perquè, a la primera, m'havien deixat l'os que el van haver de treure, perquè estava estellat i llavors quedava una part més desprotegida on la pell s'enfonsava. A la segona operació em van posar una placa de no sé quin material i així queda dissimulat. 
-No se li veu res. 
-Però una mica més i hauria quedat mort. Si el colp és una mica més fort, o em quedo idiota o paralític o m'hauria mort. 
-El cop no li va provocar cap trastorn neurològic?
-No, ni pèrdua de memòria  ni res de res. Va venir la família i vaig conèixer tothom. Fins i tot va venir la dona d'en Carles Hug a l'hospital a veure'm... I també la vaig reconèixer, és clar. L'únic que vaig perdre va ser la mobilitat de la part dreta durant deu dies. Després em vaig anar assabentant del que havia passat a Montejurra. Em van demanar permís per si podien treure la meva foto a la portada de Cuadernos para el Diálogo
-Aquesta portada on surt ple de sang. Després d'aquesta escena de la foto, a Montejurra van arribar més trets. 
-És clar. A dalt de Montejurra, s'hi esperaven quinze o vint persones amb metralladores. I a dalt hi havia gent amb pistoles. I la Guàrdia Civil sense fer res. Jo vaig veure tota la filera de guàrdies civils. Almenys n'hi havia trenta o quaranta. I no van fer res. 
-Això ho veu en sortir del monestir?
-Sí. 
-Quants partidaris d'en Sixt hi havia?
-No ho sé. A tot estirar, vint-i-cinc o trenta. El que sí que sé, perquè m'ho van dir després, és que hi havia italians, portuguesos, francesos... La internacional feixista era allà.
-Segons moltes fonts hi havia en Jean Pierre Cherid -que anys després moriria en una acció dels GAL contra ETA, quan manipulava un explosiu-; l'Stefano delle Chiaie, relacionat a Itàlia amb l'Operació Gladio, i Rodolfo Eduardo Almirón, de la Triple A argentina i després cap de seguretat d'AP. Vostè va sentir algun accent francès, italià o argentí?
-Jo, no. Sentia uns que deien "Sixto, Rey" i els nostres "Carlos Hugo, libertad!". I en un quart d'hora ja estava l'home de la gavardina disparant. És quan jo vaig demanar a la Guàrdia Civil que intervinguessin. 
-I en aquell moment va rebre un cop?
-Sí, una pedrada... O un cop de culata de la Guàrdia Civil. Vés a saber. 
-No ha pogut parlar mai amb ningú que li digués d'on va venir el cop?
-No, mai. 
-El fet és que estava al costat de la Guàrdia Civil.
-Sí, al costat mateix. Parlava amb ells. 
-Quan vostè va veure disparar l'home de la gavardina ja va ferir l'Aniano Jiménez?
-No. Després que se m'emportessin van intentar pujar a Montejurra i, des de dalt, van disparar les metralladores i van matar Ricardo García Pellejero. Un quart d'hora després, el de la gavardina va ferir Aniano Jiménez, que va morir dies més tard. El dia anterior aquests de les metralladores ja es van instal·lar a dalt de Montejurra. I, segons tinc entès, dos carlins van denunciar a la Guàrdia Civil que hi havia aquella gent amagada amb metralladores. Segons deien, la Guàrdia Civil no va deixar sortir aquests dos carlins que feien la denúncia. Els van retenir a la comissaria. La Guàrdia Civil ja sabia què passaria; i Sixt de Borbó també; i Fraga Iribarne. A més, ell més tard se'n va fer responsable: "L'únic responsable dels successos de Montejurra sóc jo", va dir Fraga. 
-El 2003 l'Audiència Nacional va declarar Aniano Jiménez i Ricardo García Pellejero víctimes del terrorisme. S'ha fet justícia?
-No, la justícia hauria sigut que haguessin tancat a la presó tots els que hi havia allà, el Sixt de Borbó, el cap de la Guàrdia Civil d'aquell moment i el Fraga Iribarne. I que els haguessin fet pagar les indemnitzacions a ells. Els diners que han rebut els familiars de Jiménez i García Pellejero han sortit dels diners de l'Estat. Havent-hi culpables com n'hi ha... Jo no he cobrat un duro.
-Però vostè ho ha demanat?
-No. Quan em van aconsellar de demanar-ho tenia molts problemes personals -es va morir el meu pare, vaig perdre la feina i em vaig separar en un mes- i no en vaig fer cas. Però, vaja, tampoc em sap tan greu perquè qui ha de pagar són els culpables, no l'Estat. Això tampoc no em sembla bé.
-A més a més, l'home de la gavardina i els altres dos detinguts es van beneficiar de l'amnistia del 1977. No van ser a la presó ni vuit mesos. 
-És una cosa estranya: com es pot amnistiar algú si primer no se l'ha jutjat. Si no et faig culpable, com et puc amnistiar? Van voler amnistiar tot el que havia passat. Com si Montejurra no hagués existit mai.

LES FERIDES OBERTES DE MONTEJURRA
Els últims anys del franquisme, la tradicional romeria de Montejurra, amb via crucis inclòs, havia estat conquerida pels carlins demòcrates i d'esquerres, seguidors de Carles Hug de Borbó Parma, que havia canviat el tradicionalíssim "Déu, Pàtria i Rei" per "Socialisme, Federalisme i Autogestió."  Tota una revolució que els carlins tradicionalistes -franquistes durant el franquisme i ara seguidors de Sixt de Borbó Parma- no estaven disposats a ignorar en un moment tan crucial de la Transició. 
De partidaris de Sixt n'eren molt pocs però van trobar un aliat secret en el precedent de l'actual CNI i el passat CESID: el SECED, els serveis secrets instituïts per Carrero Blanco. Segons va acabar reconeixent el general José Antonio Sáez de Santamaría -en aquell moment al capdavant de la Guàrdia Civil-, el SECED va orquestrar l'Operació Reconquesta per afeblir el carlisme d'esquerres. Es tractava de convertir la divisió dels carlins en una bomba que acabara destruint el carlisme d'esquerres -el perillós. 

Els fets de maig de 1976 a Montejurra seria la mostra més reeixida d'aquella Operació secreta, però se'ls en va anar de les mans. Fa feredat constatar que la migrada però violentíssima representació de carlins sixtins que van parar la trampa de Montejurra comptava amb membres de la Triple A (Alianza Anticomunista Argentina), com Rodolfo Eduardo Almirón; de l'Operació Gladio italiana, com Stefano delle Chiaie; i  del que posteriorment seria el GAL (Jean Pierre Cherid). Hom va detenir José Luis Marín García-Verde,  per una de les morts, i Arturo Márquez de Prado i Francisco Carrera, per l'acció violenta. Tots trens van sortir amb l'amnistia del 1977, vuit mesos després d'ingressar a la presó. 


Publicat a El Temps

Read more »