• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Visita de Jaume de Borbó Parma a Navarra

Dilluns  En Jaume de Borbó Parma impartirà una conferència al Center for International Development, dependent de la Universitat de Navarra, sobre "Les noves iniciatives per al desenvolupament: els recursos naturals".  Va dirigida als professors del centre i la pronunciarà en anglès. En Jaume ha estat convidat per la mateixa Universitat donada la seva vinculació professional amb la nova diplomàcia i la seva aportació al desenvolupament sostenible.

Tot i que la estada del germà de Carles Xavier serà molt curta, tan sols d'unes breus hores, se li ha preparat una atapeïda agenda. Tindrà diverses trobades amb un grup de joves estudiants carlistes, amb el rector de la Universitat, i amb catedràtics i professors del centre. Així mateix es reunirà també amb una representació del carlisme navarrès.

La seva arribada a Pamplona / Iruña està prevista per diumenge, a primera hora de la nit, i romandrà a la capital del Regne fins a mitja tarda de dilluns.

Read more »

dijous, 13 d’octubre del 2016

Presentació del llibre “La metamorfosi del carlisme català"

Dimarts 18.10.16, a les 19.30, a la sala J.V.Foix de la Casa Orlandai, carrer Jaume Piquet 23, del barri de Sarrià de Barcelona, es farà la presentació del llibre “La metamorfosi del carlisme català. Del -Deu, Pàtria i Rei- a l’Assemblea de Catalunya (1936-75)” pel seu autor.

Si ho voleu, feu M'agrada a la nostra nova pàgina.


L’acte serà presentat per:

Beatriz Pinilla Pérez
Dels Amics de la Història del Carlisme de Catalunya (AHCC), entitat que convoca l'acte

A continuació parlaran,
Xavier Lubelza Roca
President dels Amics de la Història del Carlisme de Catalunya (AHCC).

Jaume Dantí Riu
Catedràtic d’Història Moderna de l’Universitat de Barcelona

Robert Vallverdú i Martí
Autor del llibre. Doctor en Història.

En Robert Vallverdú signarà el seu llibre, que es podrà adquirir a la sala, en finalitzar l’acte amb la col•laboració de l’editorial de l’Abadia de Montserrat. I també a la Llibreria Hernádez del passeg Reina Elisenda, 2 del barri de Sarrià.

A partir de les 19.00 és podran retirar al taulell de recepció de la Casa Orlandai, sense cap cost, els tiquets per accedir a la sala J.V.Foix. Aquest llibre és considerat com imprescindible per conèixer el carlisme entre els anys 1936 i 1975. El seu autor ha investigat a bastament, arxius i documents a fi de poder bastir un relat cronològic que queda reflectit a totes les pàgines del seu llibre i que corresponen als fets que el carlisme ha anat generant durant els anys.

Un cop finalitzada la presentació tindrem un sopar (opcional per qui ho vulgui) al restaurant Ca la Tresa també del barri de Sarrià.


Read more »

dimecres, 12 d’octubre del 2016

SAR el Comte de París publica "La Royauté De L'Homme"

"La Royauté De L'Homme" té un missatge humanista que es vol continuador i hereu dels Reis de França. Els dies 5 i 11 fou presentat a París i ha estat publicat per Presses du Châtelet.

En un extracte afirma: "El nostre futur està fundat en el coneixement del passat i la comprensió del present. És el coneixement de tots els instants, un coneixement de tots els parametres que composen França: però el més important són els ésser humans!".
 

Read more »

diumenge, 9 d’octubre del 2016

El carlisme català fa història a Barcelona amb el Rei Carles Xavier presentant a Carles Enric



L'emblemàtica església de Santa Anna, situada al cor de Barcelona, a la vora de la Plaça de Catalunya, va acollir l'inici d'una intensa jornada carlista catalana el 8 d'octubre. L'antic monestir, amb un impressionant claustre, era vinculat a l'Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem des que fou aixecat el segle XII. Precisament la relíquia de Santa Anna fou manllevada pels republicans durant la guerra civil espanyola i no fou recuperada fins el 1.991.



Més d'un centenar de carlistes vinguts de diversos indrets de Catalunya, de Navarra, Galícia, Euskadi, el País Valencià i Madrid, es van reunir en aquest espai especial per una litúrgia eucarística en ocasió de la presentació del príncep Carles Enric de Borbó Parma. El mossèn rector de l'església de Tona, Josep Molist i Rifà i el pare Ignasi Ricart van oficiar en castellà i, com va indicar el rector, en "valencià del nord". El Rei Carles Xavier, la Reina Anna i la princesa Maria Teresa de Borbó Parma, germana del Rei Carles Hug, van presentar el petit príncep. Carles Xavier va agrair la lleialtat dels carlistes congregats i va renovar el compromís de la dinastia amb el seu poble amb un discurs emotiu.








La Reial Ordre de la Legitimitat Proscrita (ROLP) va celebrar capítol i entregar les medalles de la legitimitat. El seu Sots canceller va recordar la continuïtat del compromís i també es va fer ressenya del nexe entre els Comtes de Barcelona, els Reis de la Corona d'Aragó i la Dinastia legítima.

En acabat l'acte es va celebrar un dinar a les Reials Drassanes de confraternitat carlista i on Carles Xavier va tornar a fer un discurs advocant pels valors del carlisme modern.

Semper et ubique fidelis.
Visca el Rei!

Àlbum de fotografies de l'esdeveniment

Podeu consultar vídeos al nostre perfil de @Carlistes de la xarxa social twitter

Read more »

divendres, 30 de setembre del 2016

Comunicat sobre la visita Reial a Barcelona del 8 d'octubre


Des dels Amics de la Història del Carlisme de Catalunya et volem informar que el pròxim 8 d’octubre a Barcelona, Don Carles Xavier de Borbó-Parma i la seva esposa Donya Annemarie Gualthèrie van Weezel ens presentaran el seu fill Carles-Enric, juntament amb les seves filles Lluïsa Irene i Cecília Maria.

És remarcable i coneguda la vinculació de la Família Borbó-Parma amb Barcelona i Catalunya. El fet que la cerimònia es faci a casa nostra té una gran rellevància per tots els carlins especialment els catalans.

Cal recordar, que ja Don Xavier en un acte de valentia, va jurar els Furs de Catalunya l’any 1952 a Montserrat, en plena dictadura. I Don Carles Hug va triar la nostra ciutat, on sempre es va sentir recolzat i acompanyat, per tractar-se fins als seus últims dies. Sempre estava disposat a participar amb entusiasme en els actes que se li proposaven.

És un honor per tots nosaltres que vinguin a presentar el seu fill a la nostra ciutat. Des de la nostra associació et volem convidar als actes. Serà una bona ocasió per estar tots plegats. Considerem que d'aquesta manera podrem expressar amb la nostra presència l'agraïment que es mereix la Família Borbó Parma per la seva lluita per la democràcia i tots els drets, tant de Catalunya com dels pobles ibèrics.

Fins aviat, t’hi esperem.
Moltes gràcies


AMICS DE LA HISTÒRIA DEL CARLISME DE CATALUNYA



ATENCIÓ:
NOVA SEU I HORARI DE LA CELEBRACIÓ DE LA MISSA SOLEMNE I D'ACCIÓ DE GRÀCIES PER LA PRESENTACIÓ

DE S.A.R. EL PRÍNCEP CARLES ENRIC.
Després d'analitzar diverses circumstàncies, hem acordat realitzar els actes religiosos de la presentació del Príncep Carles Enric Lleonard, en el Monestir de Santa Anna de Barcelona.
L'hora de la celebració serà a les 13 h.
Al Monestir de Santa Anna, podrem gaudir d'un espai tancat exclusiu per a nosaltres. No només l'església, sinó que també disposarem del claustre. L'accés directe del qual, pel carrer Rivadeneyra (Plaça Catalunya) s'obrirà expressament per a aquest acte.
En comptar amb una església més claustre, ens permetrà poder saludar amb major facilitat a la Reial Família, després de l'Eucaristia.
El Monestir que és una de les meravelles de Barcelona i la més ben situada, és la seu de l'Orde del Sant Sepulcre. El seu accés és molt còmode per mitjà del transport públic o privat.
La seva rellevància històrica és molt important, ja que en el Monestir es van arribar a celebrar les corts de Barcelona en diverses ocasions (convocades pel rei –entre altres Ferran el Catòlic-), i allí es van redactar les constitucions catalanes de 1493.
Des de 1822 és una parròquia de la Diòcesi de Barcelona i en ella si troba una relíquia del Sant Sepulcre. El Monestir de Santa Anna dóna nom a l'antic barri barcelonès de Santa Anna.

DADES DE LA CELEBRACIÓ
Lloc: Monestir de Santa Anna. Carrer Santa Anna, 29 / Rivadeneyra, 3
Dia i hora 8 d'octubre 2016 1 les 13.00

COM ARRIBAR-HI
Metro: Estació Plaça Catalunya. Línies, 1 i 3
Bus: Línies: V-13, V-15, V-17, H-16, 22, 24 42, 45, 59, 66, 67, 68, 91.
Renfe: Estació Plaça Catalunya. Trens de rodalies i regionals.
Pàrquing: Plaça Catalunya (davant del carrer Rivadeneyra)

I NOMENAMENTS ROLP
Amb motiu de la presentació de SAR el Príncep Carles Enric. Després de la celebració Eucarística ens reunirem en les Reials Drassanes per tenir un dinar Presidit per Don Carles Xavier i Donya Anna Maria de Borbó Parma.
Posteriorment es procedirà als nomenaments de cavallers i dames de la Reial Ordre de la Legitimitat Proscripta.

LLOC: RESTAURANT REIALS DRASSANES
Av. Drassanes 1 (Al final de la Rambla)
Dia i hora: dissabte 8 d’octubre de 2016 a les 14.30
Preu: 35 €
(Abonar en el compte: ÉS 25 0049 0128 5620 1089 6232 es prega indicar noms i cognoms en el concepte de la transferència. També confirmar per telèfon al: 622576514 / 619177862 / 600500222).- LES INSCRIPCIONS HAN DE FER-SE ABANS DE L'1 D'OCTUBRE, A l'efecte de les reserves es prega que s'indiquin les necessitats especials en el menú: Celíacs, al·lèrgics, vegetarians, infantil.



Read more »

dimarts, 20 de setembre del 2016

La presentació del Príncep Carles Enric es farà al Monestir de Sta. Anna

Després d'analitzar diverses circumstàncies, hem acordat, realitzar els actes religiosos de la presentació del Príncep Carles Enric Leonard, al Monestir de Santa Anna, en comptes de fer-ho a la Catedral. L'hora de la celebració serà a les 13h. en comptes de les 12,30h prevista per a la Catedral.


Després de la conversa amb la diòcesi de Barcelona, ​​i analitzar diverses circumstàncies, hemacordat, realitzar els actes al monestir de Santa Anna, en comptes de la Catedral.Amb el canvi guanyem en privacitat i espai.
S'ha tingut en compte, que la Catedral de Barcelona poden arribar a visitar-la fins a 10.000turistes per dia. I si bé podríem tenir una part de la nau acordonada, els visitantspodrien seguir circulant per darrere i els laterals de la zona delimitada.
El Monestir de Santa Anna, ens ofereix poder gaudir d'un espai tancat exclusiu pernosaltres. No només l'església, sinó que també disposarem del claustre. Que el seu accés directe,pel carrer Rivadeneyra (Plaça Catalunya) s'obrirà expressament per a aquest acte.
El canvi d'ubicació en comptar amb una església més un claustre, ens permetrà poder saludaramb més facilitat a la Reial Família, després de l'Eucaristia.
El Monestir que és una de les meravelles de Barcelona. És la seu de l'Ordre del SantSepulcre. És l'església més ben situada de Barcelona. El seu accés és molt còmode a través deltransport públic o privat.
El Monestir, Va començar a construir-se en 1177, i va ser el primer monestir de l'Ordre del SantSepulcre a Catalunya. Va ser edificat al llarg dels 3 segles posteriors. Per això la seva planta ésRomànica, si bé està acabat en estil Gòtic.
La rellevància històrica és molt important, ja que en el Monestir es van arribar a celebrar lescorts de Barcelona en diverses ocasions (convocades pel rei -entre altres Ferran elCatòlic-), i allà es van redactar les constitucions catalanes de 1493 ...Des de 1822 és una parròquia de la Diòcesi de Barcelona. I en ella es troba una relíquiadel Sant Sepulcre. El Monestir de Santa Anna dóna nom al barri de Santa Anna.


Read more »

Nueva sede y horario visita real a Barcelona


Tras analizar diversas circunstancias, hemos acordado, realizar los actos religiosos de la
presentación del Príncipe Carlos Enrique Leonardo, en el Monasterio de Santa Ana, en vez de hacerlo en la Catedral.
La hora de la celebración será a las 13h. en vez de las 12,30h prevista para la
Catedral.

Tras la conversación con la diócesis de Barcelona, y analizar diversas circunstancias, hemos
acordado, realizar los actos en el monasterio de Santa Ana, en vez de la Catedral.
Con el cambio ganamos en privacidad y espacio.

Se ha tenido en cuenta, que la Catedral de Barcelona pueden llegar a visitarla hasta 10.000
turistas por día. Y si bien podríamos tener una parte de la nave acordonada, los visitantes
podrían seguir circulando por detrás y los laterales de la zona acotada.

El Monasterio de Santa Ana, nos ofrece poder disfrutar de un espacio cerrado exclusivo para
nosotros. No sólo la iglesia, sino que también dispondremos del claustro. Cuyo acceso directo,
por la calle Rivadeneyra (Plaza Cataluña) se abrirá expresamente para este acto.

El cambio de ubicación al contar con una iglesia más un claustro, nos permitirá poder saludar
con mayor facilidad a la Real Familia, después de la Eucaristía.

El Monasterio que es una de las maravillas de Barcelona. Es la sede de la Orden del Santo
Sepulcro. Es la iglesia mejor situada de Barcelona. Su acceso es muy cómodo a través del
transporte público o privado.

El Monasterio, Empezó a construirse en 1177, y fue el primer monasterio de la Orden del Santo
Sepulcro en Catalunya. Fue edificado a lo largo de los 3 siglos posteriores. Por ello su planta es
Románica, si bien está acabado en estilo Gótico.

La relevancia histórica es muy importante, ya que en el Monasterio se llegaron a celebrar las
cortes de Barcelona en varias ocasiones (convocadas por el rey –entre otros Fernando el
Católico-), y allí se redactaron las constituciones catalanas de 1493…
Desde 1822 es una parroquia de la Diócesis de Barcelona. Y en ella se encuentra una reliquia
del Santo Sepulcro. El Monasterio de Santa Ana da nombre al Barrio de Santa Ana.

Read more »

dimarts, 23 d’agost del 2016

Visita del Rei Carles Xavier a Barcelona el 8 d'octubre

L'Associació 16 d'Abril té el gust de comunicar a tots els carlistes, i amics en general, que s'han organitzat a Barcelona, ​​per al dissabte 8 d'octubre de 2016, els actes de presentació a les Espanyes de Carles Enricde Borbó Parma, que seran presidits pels Reis Carles Xavier i Anna Maria.
Es preveu que comencin els mateixos a les dos quarts d'una, tal i com ja ha estat anunciat anteriorment, amb un solemne acte religiós a la Catedral de Barcelona, ​​després del qual tindrà lloc un dinar amb la Família Reial, en el què Carles Xavier pronunciarà unes paraules i departirà amb els assistents.
En acabat el dinar, es donarà per conclosa la jornada oficial de presentació del príncep Carles Enric.
En aquest mateix cap de setmana, està prevista la celebració de Capítol de la R.O.L.P., amb imposició de Creus pel Gran Maestre a les noves Dames i nous Cavallers de la Real Ordre de la Legitimitat proscripta.
Tot esperant poder comptar amb la teva participació en aquest entranyable i històric dia, en aquest cas t'agrairia ens ho comuniquessis com més aviat millor, rep una cordial salutació.
Luis Gismero.
President Associació 16 d'abril.

Informació complementària.
Catedral de Barcelona Santa Creu i Santa Eulàlia.
Pla. Seu, s / n

Restaurant:
Restaurant de les Drassanes Reials.
El restaurant es troba a la sortida del Museu Marítim de Barcelona, ​​a l'espai conegut com Llotja de Sant Cristòfol.
Av. De les Drassanes, s / n - 08001 Barcelona
L'aforament és limitat pel que es prega confirmar la reserva el més aviat possible. En el cas que se superin les reserves, s'habilitarà un espai afegit.
La reserva serà efectiva després d'abonar en el compte bancari de l'Associació 16 d'abril, -Banc Santander ÉS 25 0049 0128 5620 1089 6232- l'import de 35 € / persona, (no oblidar nom i cognoms en el concepte de la transferència). Així mateix, es prega confirmar l'ingrés per telèfon de contacte - 622 57 65 14/619 17 78 62/600 50 02 22
o per mitjà dels correus de l'Associació.
asoc16deabril@gmail.com
asociacion16deabril@outlook.es

Read more »

Visita de Don Carlos Javier a Barcelona y Capítulo de la ROLP


La Asociación 16 de Abril tiene el gusto de comunicar a todos los carlistas, y amigos en general, que se han organizado en Barcelona, para el sábado 8 de octubre de 2016, los actos de presentación en España de Don Carlos Enrique de Borbón Parma, que serán presididos por Don Carlos Javier y Doña Ana María.

Se prevé que den comienzo los mismos a las 12.30, tal como ha sido anunciado anteriormente, con un solemne acto religioso en la Catedral de Barcelona, tras el cual tendrá lugar un almuerzo con la Familia Real, en el que Don Carlos Javier pronunciará unas palabras y departirá con los asistentes.

Al finalizar el almuerzo, se dará por concluida la jornada oficial de presentación del príncipe Don Carlos Enrique.

En ese mismo fin de semana, está prevista la celebración de Capítulo de la R.O.L.P., con imposición de Cruces por el Gran Maestre a las nuevas Damas y nuevos Caballeros de la Real Orden de la Legitimidad Proscripta.

Esperando poder contar con tu participación en este entrañable e histórico día, en cuyo caso te agradecería nos lo comunicaras lo antes posible, recibe un cordial saludo.

Luis Gismero.

Presidente Asociación 16 de Abril.


Información complementaria.

Catedral de Barcelona Santa Cruz y Santa Eulalia.

Pla. Seu, s/n


Restaurante :

Restaurante de las Reales Atarazanas. (Drassanes Reials).

El restaurante se encuentra a la salida del Museo Marítimo de Barcelona, en el espacio conocido como Lonja de San Cristóbal.

Avda. de las Drassanes, s/n - 08001 Barcelona

El aforo es limitado por lo que se ruega confirmar la reserva lo antes posible. En el supuesto de que se superen las reservas, se habilitará un espacio añadido.

La reserva será efectiva tras abonar en la cuenta bancaria de la Asociación 16 de Abril, -Banco Santander ES 25 0049 0128 5620 1089 6232– el importe de 35 €/ persona, (no olvidar nombre y apellidos en el concepto de la transferencia). Asimismo, se ruega confirmar el ingreso por teléfono de contacto – 622 57 65 14 / 619 17 78 62 / 600 50 02 22

o por medio de los correos de la Asociación.

asoc16deabril@gmail.com
asociacion16deabril@outlook.es

Read more »

dimarts, 16 d’agost del 2016

La llegenda de Guifré el Pilós

La Llegenda de Guifré el Pilós és una llegenda que fou recopil·lada per primera vegada en la Gesta Comitum Barchinonensium, crònica catalana escrita en llatí vers el 1180 d.C pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll durant el regnat d'Alfons II d'Aragó «el Cast». La llegenda medieval exalça la memòria mítica del comte Guifré I de Barcelona, per tal de glorificar els orígens del Casal d'Aragó i legitimar tant la potestas (poder) sobre el Comtat de Barcelona, així com la seva heretabilitat. La llegenda catalana medieval de Guifré el Pilós no s'ha de confondre amb la Llegenda de les quatre barres de sang, compil·lada a València durant el segle XVI.
El Comte Guifré I de Barcelona, anomenat el Pilós, (v. 840 - 897) fou Comte de Barcelona, Comte d'Osona i comte de Girona; també comte d'Urgell, comte de Cerdanya i comte de Conflent. Fou el 12è i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el 1r a donar en herència els seus domins territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França; com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir durant la ràtzia musulmana del 897 lluitant contra l'Islam i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll.

La glorificació de la memòria del comte Guifré va començar ja durant l'alta edat mitjana; el 977, durant l'acte de dedicació de l'església del Monestir de Santa Maria de Ripoll, es recordà la seva memòria amb les següents paraules: «Subditorum carus, vir nobilitatis titulo pollens, virtutum vigoren immarcescibiliter vernans» I també l'Abat Oliba (971-1046) el qualificà de «Marchio celsus, qui comes atque potens fulsit in orbe manens. Hancque domum struxit et structam sumptibus auxit» 
Els reis del Casal d'Aragó el distingiren com el fundador del Llinatge dels comtes de Barcelona, la Genealogia del Casal d'Aragó l'assenyalava com el primer comte, les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona en servaren la memòria, i el 1397 ja se l'anomenava Pare de la Pàtria.


La llegenda
Els orígens. El got Guifré d'Arrià

Les primeres paraules de la «Gesta Comitum Barchinonensium» són les següents:

« Pels relats dels antics, sabem que en un temps llunyà hi hagué un cavaller de nom Guifré,
oriünd de la vila anomenada Arrià, que és en territori del Conflent, tocant al riu Tet,
prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà. »


Els antecessors de Guifré I de Barcelona eren desconeguts durant l'alta edat mitjana. La memòria històrica començava a partir d'ell, i la llegenda es barrejà en seva biografia per tal de traçar-ne els orígens i legitimar la Potestas (poder) sobre el Comtat de Barcelona; comença la llegenda narrant els fets del seu pare, un cavaller que també s'anomenava Guifré i originari de la vila de Rià (o d'Arrià). 
Aquestes primeres paraules de la llegenda situen el lloc d'origen del cavaller Guifré d'Arrià, pare de Guifré el Pilós, a la vila Rià, situada prop del riu Tet i del monestir de Sant Miquel de Cuixà, a l'antic Comtat de Conflent (el mil·lenari Comtat del Conflent fou amputat de Catalunya i annexionat a França pel Tractat dels Pirineus l'any 1659). 
Continua explicant que per la seva noblesa i les seves proeses, fou nomenat comte de Barcelona pel rei de França. Temps després el comte Guifré d'Arrià i el seu fill Guifré el Pilós anaren a Narbona per tal de parlamentar amb els emissaris del rei de França; un d'aquests es mostrà insolent i posà les mans sobre la barba, irant a Guifré d'Arrià qui el matà allí mateix. En veient que havia matat a un franc, fou fet pres i mentre el portaven de camí per presentar-lo davant del rei de França, provà de moure batalla contra els francs, que l'acabaren matant prop d'una la vila anomenada Santa Maria del Puig.

Havent assassinat al comte Guifré d'Arrià, els francs portaren al seu fill davant el rei de França; el rei es mostrarà molt contrariat per com havia succeït la mort de Guifré d'Arrià i encomenà el seu fill al Comte de Flandes. 
Passats els temps Guifré el Pilós s'enamorà de la filla del comte de Flandes i la deixà embarassada; aquest fet li explicaren a la muller del comte, qui ho mantingué en secret per tal de protegir l'honor de la seva filla. Però li féu fer a Guifré el Pilós sagrament que si mai recobrava el comtat de Barcelona, es casaria amb la seva filla. Guifré el Pilós acceptà el sagrament i es disposà a retornar a la seva terra.

Vestit de peregrí i acompanyat d'una vella, el jove comte retornà a Barcelona per trobar-se amb la seva mare. I quan aquesta el veié fou molt alegre i el reconegué immediatament, doncs tenia pèl en llocs on els homes no acostumen a tenir-ne, raó per la qual era anomenat el Pilós. 
Passats un dies la seva mare féu crida a tots els barons i nobles gots de la terra que havien estat fidels al comte Guifré d'Arrià, pare del Pilós, i els mostrà al seu jove fill, a qui juraren fidelitat i servir-lo com a senyor. 
Temps després tots els gots del comtat s'aplegaren on hi havia el comte de Barcelona, el franc Salomó. I davant d'ell s'alçà Guifré el Pilós i assassinà el comte franc.

A partir d'aleshores Guifré el Pilós fou el nou comte de Barcelona i governà la Gòtia fins a Narbona. Però recordant el deshonor que havia comès al llinatge del comte de Flandes, qui l'havia nodrit en la seva infantesa, i el sagrament que havia fet a la muller del comte de Flandes, envià solemnes missatgers a Flandes per demanar a la seva filla com a muller seva a Barcelona. 

La filla del comte de Flandes arribà a Barcelona poc després i fou rebuda honradament i meravellosa. Els amics de la muller del comte volien que Guifré el Pilós rebés la gràcia i l'amistat del rei de França, així que el comte es presentà davant del rei francès, i d'aquest rebé el comtat de Barcelona.

Després de llarg temps a la cort del rei de França, Guifré el Pilós sabé de l'ardit dels sarraïns, que maldaven per conquerir la seva terra. Li féu saber al rei de França i li demanà consell i ajut. Més el rei de França li respongué que no el podia ajudar en res a recobrar la seva terra, però li atorgà que si podia defensar la terra que ell li havia atorgat i conquerir la terra que ell pogués, que aquelles terres serien seves perpètuament i dels seus. 
I així, malgrat que fins aleshores els comtes de Barcelona havien estat nomenats pels reis francs per governar durant un cert temps al comtat de Barcelona, a partir d'aquella gràcia rebuda del rei de França, la terra fou del seu llinatge.

I Guifré reuní una gran multitud de gents de la terra del rei de França amb les quals foragità els sarraïns del seu comtat, arribant fins a Lleida. I totes aquelles terres que conquerí foren seves a la voluntat, sense estar subjecte a la senyoria dels francs. 
Després de fer fora els sarraïns de la terra, el comte Guifré el Pilós edificà el monestir en l'any de nostre Senyor DCCCLXXXVIII, i l'ennoblí de grans donacions i riqueses. I procreà de la seva muller 4 fills; l'ún fou Raolf, qui fou monjo de Ripoll i després bisbe d'Urgell, l'altre fou Guifré, l'altre fou Miró qui fou successor al comtat de Barcelona, i l'altre fou Sunyer, qui fou comte d'Urgell després del seu pare.

El valerós comte Guifré governà la terra amb bon estament i morí a l'edat de XL anys, en l'any del senyor del DCCCCXII, i fou sebollit al monestir de Ripoll amb grans honors.

La llegenda llatina original fou recollida per altres cròniques medievals, i cada volta li eren afegits nous detalls i ampliacions. La versió més ampliada i plena de detalls de la llegenda apareix en la crònica catalana Flos mundi, una crònica universal escrita vers el 1407. 
Entrada l'edat moderna diversos historiadors la publicaren en les seves obres d'història; així, mentre l'historiador aragonès Jerónimo Zurita encara la inclogué en la seva obra Anales de la Corona de Aragón(1562-1580) ja l'historiador occità Pèire de Marca la definí com una «faula» en la seva obra Marca hispanica; sive, Limes hispanicvs (1688).
comença amb la Llegenda de Guifré el Pilós
(«De Guiffredo pilose»)

Read more »

diumenge, 31 de juliol del 2016

El Rei Carles Xavier vindrà a Barcelona el 8 d'octubre

Era una fita perseguida des de feia anys pel carlisme català. L'Associació 16 d'Abril 16 ha confirmat a tots els carlistes i amics en general que, en compliment de la Reial Ordre de la Legitimitat Proscrita, s'han organitzat a Barcelona, per al dissabte 8 d'octubre de 2016, els actes de presentació a les Espanyes de Carles Enric de Borbó Parma.

Els actes seran presidits pels seus pares, Carles Xavier Ana Maria, acompanyats de les seves famílies.

Es preveu que els actes comencin al migdia, tal com ha estat ja anunciat, amb un solemne acte religiós, després del qual hi haurà un esmorzar amb la Família Real, durant el qual Carles Xavier dirigirà unes paraules als assistents i departirà amb ells .

En acabat el dinar, es donarà per conclosa la jornada de presentació oficial del príncep Carles Enric.

Read more »

dimecres, 27 de juliol del 2016

Entrevista al carlista català Ferran Lucas


Aquest barceloní catalanoparlant va ser traumàticament ferit en el romiatge carlista de Montejurra de 1976, fa 40 anys. Sospita que va ser la pròpia Guàrdia Civil d'un Estat copat per franquistes reticents a cedir poder ... Em contacten seus companys del Partit Carlí de Catalunya (cada autonomia d'Espanya té el seu partit carlista: 'la seva doctrina imposa no centralitzar-mai!), contents amb la meva novel·la de l'heroi carlista de 1840.

Ferran Lucas, persona exquisida, desmenteix el tòpic simple del carlista trabucaire i obcecat: "el carlisme sempre ha estat un moviment popular!", reivindica. Que l'astut Franco va instrumentalitzar ... i Fraga va apunyalar.

Qui li va enfonsar el crani?

Algú em va colpejar per darrere. Amb un pedrot, segurament. Potser un carlí Sixtino, potser un guàrdia civil ... Fa 40 anys.

A Montejurra, Navarra ...

Sí, el 9 de maig de 1976, i a punt vaig estar de morir ... Van caure dos companys, Ricardo García, de 18 anys, i Aniano Jiménez. Jo porto una placa metàl·lica al crani.

Què hi feien?

Celebrar la nostra romeria anual en homenatge als carlins caiguts durant la Guerra Civil: portava quinze anys acudint.

Qui va assassinar als seus companys?

Van arribar feixistes italians, francesos, argentins ... amb l'anuència de Fraga: flanquejaven a Sixte, per desbaratar el carlisme de Carles Hug de Borbó-Parma. I un, amb gavardina, va disparar a boca de canó. Jo el vaig veure!

Carlistes tots? Qui era Sixte? ¿I Carles Hug?

Carles Hug era el legítim pretendent del carlisme històric: socialdemòcrata, autogestionari i federalista. Sixte, el seu germà petit: integrista i ultradretà.

Culpa d'allò a Sixte?

Es va deixar utilitzar pel búnquer franquista, es va envoltar d'aquells fatxes. El de la gavardina es deia José Luis Marín García-Verde.

Li van detenir?

Per amnistiar-l0 mesos després. Bé ... hi ha amnistia si abans no hi va haver judici? El van deixar anar! Tots van quedar impunes.

Li va compensar a vostè algú?

El 2003 l'Estat em va oferir indemnitzar com a víctima del terrorisme: vaig refusar!

I això per què?

Van haver de enjudiciar aquells culpables i van haver de indemnitzar ells, no tu, no els diners del poble espanyol! Vergonyós.

Admirable, la seva coherència.

Jo tenia 36 anys i hi era per fidelitat als ideals que tinc des dels 14 anys, i mai els deshonraré.

Què ideals?

El meu pare va combatre com a republicà, es va lliurar d'un afusellament prop de Girona, per pèls ... Va fugir, es va ocultar a Barcelona. Però va arribar Franco i es va empassar dos anys de mili. Jo tenia tres anyets quan el vaig veure tornar i abraçar-se amb la meva mare ... Franco era un tirà, i em venia de gust plantar-li cara, contestar-...

Com?

'Afiliant al carlisme! M'ho va descobrir un col·lega del taller de xapista, Luis, de la meva edat, 14 anys: cridàvem, Rambla avall: "Separació Església-Estat!" I altres consignes contra el règim.

De debò? I no els detenien?

No. Franco tolerava el carlisme, al qual va robar els seus símbols en el decret d'unificació de 1937 entre falangistes i requetès.

¿Requetés?

Són els carlins en armes. Franco els va sacrificar en primera línia durant la guerra: els nois del Terç Mare de Déu de Montserrat, catalans la majoria, van anar caient com a mosques ...

¿Es va fer vostè carlista per antifranquista, doncs?

Sí, eren les úniques files des d'on desairar Franco. Quina altra oposició havia? No vaig saber de socialistes, comunistes ... Col·legues carlistes, de vegades, es pegaven amb falangistes ...

¿Va emprar vostè alguna vegada la violència?

Mai! Formàvem uniformats, desfilàvem, vetllàvem al Crist de Lepant a la catedral de Barcelona, ​​anàvem en processons a Montserrat ... I després de la qual de Montejurra no se'ns va legalitzar per a les eleccions de 1977, allò ens va enfonsar ...

Quins símbols distingeixen el carlisme?

La creu de Sant Andreu, en forma d'aspa, i la boina vermella.

I el seu lema: "Déu, Pàtria, Rei".

'Pàtria entesa com el teu poble, la teva terra! Consigna del primer carlisme del segle XIX, reformulada en els anys 70 per Carles Hug.

Rival de Joan Carles I, com a pretendent carlista.

Millor ens hagués anat amb un rei com Carles Hug! Home cultíssim, ha advocat pel socialisme autogestionari i federalista, amb respecte a la identitat de cada regió.

El carlisme és socialista i federalista?

Confederalista, avui: cada regió d'Espanya és sobirana per pactar amb les altres des de la seva sobirania. 'Espanya és nació de nacions!

Són independentistes, llavors?

Independentistes ... transitoris: només el estoneta que triguin a confederar democràticament els pobles d'Espanya. L'actual procés independentista català ens desagrada perquè és finalista, no el pont a la confederació! No és raonable, com tampoc ho és l'esgerro autonomista.

Els carlistes sempre descol·locant-se ...

Tenim 183 anys d'existència! I sempre en defensa dels humils contra abusos de centralistes, acaparadors, funcionaris i militaristes. I no des del marxisme, sinó des del sentit comú! I els polítics no atenen les raons de la ciutadania: les Espanyes han confederar. I jo mai he deixat ni deixaré de ser i sentir-me carlista!

De què seria capaç pels seus ideals?

Als meus companys els dic que si tornant algú a enfonsar-me el crani aconseguíssim que la gent comencés a escoltar-nos, endavant, endavant, aquí teniu el meu pobre crani! 

Publicat a La Contra de La Vanguardia

Read more »

dimarts, 5 de juliol del 2016

Maria Teresa de Borbó Parma a l'homenatge a Montejurra






Maria Teresa de Borbó Parma va participar a l'homenatge a Montejurra (Navarra), el passat 7 de maig on es va recordar la figura dels dos militants del Partit Carlista assassinats fa quaranta anys per feixistes espanyols.

Read more »

dijous, 30 de juny del 2016

Petició en línia per a la des classificació dels documents oficials sobre els fets de Montejurra

Des de Carlistes de Catalunya donem ple suport a la petició on línia per a la des classificació dels documents oficials sobre els fets de Montejurra de 1.976. La petició va dirigida al govern espanyol i pretén aportar llum sobre els qui van matar a  Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos. Entre ells l'operació Reconquista que va explicar el testimoni de José Antonio Sáenz de Santa María. La llei d'amnistia va exculpar els assassins. I va matar la veritat.

Per signar:

Desclasificación documentos oficiales sobre Montejurra 76.

Read more »

dissabte, 18 de juny del 2016

Comunitat d'En Carles Xavier de Borbó Parma amb motiu de les eleccions del 26 de juny

Adjuntem el comunicat de la secretaria d'En Carles Xavier de Borbó Parma amb motiu de les properes eleccions generals del 26 de juny.

Estimats carlistes

Davant la nova convocatòria electoral al nostre país vull dirigir-me a vosaltres i als espanyols que vulguin escoltar-me, amb la vista posada primer en ella i, després, en un horitzó que la sobrepassa, encara que calgui preparar des d'ara.

Molta gent està preocupada perquè no comprèn el que passa.
El meu pare, Carles Hug, es remetia així l'origen del problema polític: "L'estat no és la font jurídica del Poder, és només l'instrument executiu de la voluntat popular".
I és que l'estat no és un fi en si mateix, ni una empresa mercantil on l'únic important és el balanç econòmic. L'estat només es justifica si serveix al bé comú mitjançant un correcte exercici de la justícia distributiva. Els seus poders han d'estar limitats no només per un adequat marc jurídic, sinó també pels diferents cossos socials que articulen la societat civil. El carlisme ha plantejat sempre aquesta necessitat de potenciar la societat, perquè d'ella surt l'impuls col·lectiu com a punt de partida de qualsevol solució política.

Avui en dia la corrupció política ha afectat la moralitat pública, agraviándola seriosament. S'han utilitzat les institucions per assegurar l'enriquiment personal i empresarial d'una gran part de la classe política. Mentre s'aplicaven retallades socials en educació, sanitat, dependència o cultura, que han recaigut en els sectors més desfavorits, es enquistaba, amb doble moral, l'evasió fiscal i la fugida de capitals, o en el pitjor dels casos, la prevaricació i la malversació de fons.
Vull insistir en el fet que, en els últims anys, la desigualtat no ha deixat de créixer en les Espanyes, els drets socials s'han vist retallats i afrontem un ràpid empobriment de la població, que ens està fent retrocedir a períodes que crèiem superats . La lluita contra aquesta situació ha de ser la finalitat principal de l'exercici de la tasca política, que únicament ha de mirar enrere per evitar cometre els mateixos errors del passat.
Els únics enemics són: la pobresa, la desocupació, l'exclusió social i la pèrdua de drets que amenacen als nostres compatriotes, i, davant d'aquesta panorama tan desolador, ha de cedir tota diferència partidista.

Caldrà lluitar per la valoració de la feina, ja que no podem acceptar que la riquesa s'obtingui per mitjà de salaris baixos i horaris abusius.
Afrontem uns temps durs, per això és exigible a tots els que a aquestes eleccions concorren que siguin sincers i expliquin quina és la situació real del país i quins
són les solucions proposades. No és admissible que, després de demanar el vot, s'apliquin programes contraris als manifestats en campanya.
Molts dels nostres compatriotes estan patint un veritable drama personal i social, per això és igualment exigible als polítics que recordin que un govern es deu a tot un poble, i no només als seus votants, i que tot afany de protagonisme individual i de partit , o cedeix davant l'obligació de solucionar els problemes reals del poble o és pura frivolitat.

Aquests temps durs també afecten a la resta d'Europa, on la desesperació de la gent està fent emergir els vells fantasmes del totalitarisme. Encara avui aquest problema no es dóna al nostre país, us animo a que no us deixeu enlluernar mai per promeses impossibles, fugint també dels defensors d'estats autoritaris, del signe que siguin, i considereu als partits i als líders que reuneixin les qualitats de creativitat, exemplaritat, honestedat, sinceritat i valentia, capaços de solucionar els problemes, tant els immediats que són greus, i sàpiguen preveure els futurs, sent capaços de promoure el canvi al qual tots hem d'aspirar. Així ho diu el Papa Francesc: "Mirar la realitat d'una altra manera ja que la humanitat ha ingressat en una nova era".

Pocs parlen d'aquesta problemàtica, que no obstant això toca a la supervivència del planeta. Cal promoure un comerç just i que doni suport a la consecució d'una economia circular, eficient en usos i recursos, limitant els impactes ambientals. No és possible un desenvolupament sostenible sense lluitar contra la pobresa i la desigualtat.
Hem d'optar decididament per promoure i defensar opcions ecològiques, donant suport a les energies renovables i als que lluiten per elles.
La protecció del medi ambient requereix una gestió creativa del bé comú i dels valors econòmics i socials. Les solucions mai apareixen per si mateixes, les creem les persones.
Pel que fa al horitzó més ampli, al qual m'he referit anteriorment, hem d'optar per Europa, tot i ser conscients dels seus defectes, que caldrà corregir, començant pels egoismes, causa de la proliferació de moviments extremistes i xenòfobs. Però hem de tenir present que Europa és la nostra gran pàtria comuna, havent de constituir-se, irrenunciablement, en un espai de llibertat i progrés social on no tingui cabuda l'autoritarisme creixent.

Acabo aquest missatge subratllant altres paraules del meu pare, "L'Estat es fa de baix a dalt i no de dalt a baix". Aquesta ha de ser la nostra tasca actual, perquè és l'hora de donar-li inexcusablement la volta a la situació i hem de saber fer-ho.
En aquest afany ens trobareu sempre a mi i al meu Família.
Europa, juny 2016 

Read more »

Comunicado de Carlos Javier de Borbón Parma con motivo de las elecciones de Junio 2.016

Queridos carlistas
Ante la nueva convocatoria electoral en nuestro país quiero dirigirme a vosotros y a cuantos españoles quieran escucharme, con la vista puesta primero en ella y, luego, en un horizonte que la sobrepasa, aunque haya que prepararlo desde ahora.
Mucha gente está preocupada porque no comprende lo que pasa.
Mi padre, Carlos Hugo, se remitía así al origen del problema político: “El estado no es la fuente jurídica del Poder, es solamente el instrumento ejecutivo de la voluntad popular”.
Y es que el estado no es un fin en sí mismo, ni una empresa mercantil donde lo único importante es el balance económico. El estado solo se justifica si sirve al bien común mediante un correcto ejercicio de la justicia distributiva. Sus poderes deben estar limitados no solo por un adecuado marco jurídico, sino también por los distintos cuerpos sociales que articulan la sociedad civil. El carlismo ha planteado siempre esta necesidad de potenciar la sociedad, porque de ella sale el impulso colectivo como punto de partida de cualquier solución política.
Hoy en día la corrupción política ha afectado a la moralidad pública, agraviándola seriamente. Se han utilizado las instituciones para asegurar el enriquecimiento personal y empresarial de una gran parte de la clase política. Mientras se aplicaban recortes sociales en educación, sanidad, dependencia o cultura, que han recaído en los sectores más desfavorecidos, se enquistaba, con doble moral, la evasión fiscal y la fuga de capitales, o en el peor de los casos, la prevaricación y la malversación de fondos.
Quiero insistir en el hecho de que, en los últimos años, la desigualdad no ha dejado de crecer en las Españas, los derechos sociales se han visto cercenados y afrontamos un rápido empobrecimiento de la población, que nos está haciendo retroceder a períodos que creíamos superados. La lucha contra esta situación debe ser la finalidad principal del ejercicio de la tarea política, que únicamente debe mirar atrás para evitar cometer los mismos errores del pasado.
Los únicos enemigos son: la pobreza, el desempleo, la exclusión social y la pérdida de derechos que amenazan a nuestros compatriotas, y, ante esta panorama tan desolador, debe ceder toda diferencia partidista.
Habrá que luchar por la valoración del trabajo, ya que no podemos aceptar que la riqueza se obtenga por medio de salarios bajos y horarios abusivos.
Afrontamos unos tiempos duros, por ello es exigible a todos los que a estas elecciones concurren que sean sinceros y expliquen cual es la situación real del país y cuáles
son las soluciones propuestas. No es admisible que, tras recabar el voto, se apliquen programas contrarios a los manifestados en campaña.
Muchos de nuestros compatriotas están sufriendo un verdadero drama personal y social, por eso es igualmente exigible a los políticos que recuerden que un gobierno se debe a todo un pueblo, y no solo a sus votantes, y que todo afán de protagonismo individual y de partido, o cede ante la obligación de solucionar los problemas reales del pueblo o es pura frivolidad.
Estos tiempos duros también afectan al resto de Europa, donde la desesperación de las gentes está haciendo emerger los viejos fantasmas del totalitarismo. Aunque hoy este problema no se da en nuestro país, os animo a que no os dejéis encandilar nunca por promesas imposibles, huyendo también de los defensores de estados autoritarios, del signo que sean, y consideréis a los partidos y a los líderes que reúnan las cualidades de creatividad, ejemplaridad, honestidad, sinceridad y valentía, capaces de solucionar los problemas, tanto los inmediatos que son graves, y sepan prever los futuros, siendo capaces de promover el cambio al que todos tenemos que aspirar. Así lo dice el Papa Francisco: “Mirar la realidad de otra manera ya que la humanidad ha ingresado en una nueva era”.
Pocos hablan de esta problemática, que sin embargo toca a la supervivencia del planeta. Hay que promover un comercio justo y que apoye la consecución de una economía circular, eficiente en usos y recursos, limitando los impactos ambientales. No es posible un desarrollo sostenible sin luchar contra la pobreza y la desigualdad.
Debemos optar resueltamente para promover y defender opciones ecológicas, apoyando a las energías renovables y a quienes luchan por ellas.
La protección del medio ambiente requiere una gestión creativa del bien común y de los valores económicos y sociales. Las soluciones nunca aparecen por sí mismas, las creamos las personas.
En cuanto al horizonte más amplio, al que me he referido anteriormente, debemos optar por Europa, aun siendo conscientes de sus defectos, que habrá que corregir, empezando por los egoísmos, causa de la proliferación de movimientos extremistas y xenófobos. Pero hemos de tener presente que Europa es nuestra gran patria común, debiendo constituirse, irrenunciablemente, en un espacio de libertad y progreso social donde no tenga cabida el autoritarismo creciente.
Termino este mensaje subrayando otras palabras de mi padre, “El Estado se hace de abajo arriba y no de arriba abajo”. Esta debe ser nuestra tarea actual, porque es la hora de darle inexcusablemente la vuelta a la situación y hemos de saber hacerlo.
En este empeño nos encontraréis siempre a mí y a mi Familia.
Europa, Junio 2016

Read more »

dimecres, 15 de juny del 2016

Presentació de "La filla del Capità Groc" a Barcelona

El pròxim 04.07.16 Amics de la Història del Carlisme de Catalunya presentarà el llibre d'en Víctor Amela, "La filla del Capità Groc". Serà a les 19.30 a la Casa Orlandai, carrer Jaume Piquet 23, del barri de Sarrià de Barcelona.
L'acte comptarà també amb la presència d'en Joan M.Piqué, (director de comunicació internacional del Govern de Catalunya) i de Xavier Lubelza (president de l'AHCC). Presentarà Júlia Carbonell Amela (col·laboradora de l'AHCC).
Donada la capacitat de la sala (80 persones) és convenient que a partir de les 19.00 es pugui retirar al taulell de recepció de la Casa el tiquet corresponent.
Un cop acabat l'acte, tenim previst fer un sopar al restaurant Ca La Tresa del carrer Major de Sarrià tocant a la Plaça de Sarrià. El preu és de 25.00€ per persona. Aquest restaurant va ésser uns dels preferits d'En Carles Hug de Borbó Parma quan residia a Barcelona. Si pots venir, hauries de contestar abans del 29.06.16 al telèfon 654.690.02.

Read more »

dilluns, 13 de juny del 2016

Exposició de fotografies sobre les guerres carlistes

Es realitza al Museu del Carlisme a Lizarra (Estella), Navarra. Va inaugurar-se el 17 de maig i es podrà visitar fins el 23 d'octubre. El català Jordi Bru amb Jabi Soto, Valentín Gómez i José María Turudi, n'han recollit les peces de les tres guerres carlistes. El preu és només de 2 €. L'horari de 10 a 14 i de 16 a 19 hores. Diumenges i festius serà de les onze fins a les dues.



Read more »

dimecres, 1 de juny del 2016

Ferran Lucas Zaragoza: «Van voler amnistiar tot el que va passar a Montejurra»

Ferran Lucas Zaragoza (Barcelona, 1940) era a la tradicional romeria carlina de Montejurra (Navarra) el 9 de maig de 1976. Aquell dia els partidaris del carlisme democràtic de Carles Hug de Borbó van rebre ràfegues de metralladora i trets de pistola del bàndol de Sixte de Borbó. Lucas Zaragoza va rebre un fort cop al cap i va ser traslladat en ambulància poc abans que matessin dos dels seus companys: Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos.
Per què pujava a Montejurra aquell 9 de maig de 1976? 
-Jo sóc carlí des dels 15 anys. Sempre havia tingut simpatia... potser perquè a la meva família hi va haver un carlí que va fer la guerra contra Alfons XII... Un dia, per casualitat, en un taller on vaig entrar a treballar, hi havia un noi que era carlí...
-Un taller de Barcelona?
-Sí, Can Serra, al passeig de Sant Joan. Aquell era requetè i em va portar al centre que tenien a la plaça d'Ortigosa. I, sí, en aquella època hi havia els requetès amb uniforme i tota la parafernàlia d'aquell temps. La qüestió és que m'hi vaig quedar. Amb aquell grup cada any anàvem a Montejurra i a l'aplec que fèiem a Montserrat. 
-En aquells moments, els carlistes ja s'havien dividit entre els partidaris de Franco, els tradicionalistes, i els partidaris de Carles Hug, partidari de l'obertura i el socialisme.
-Sí, allà a Ortigosa tots eren partidaris del Carles Hug. Però llavors la cosa del carlisme encara era més complicada, perquè a Barcelona n'hi havia tres centres: aquell d'Ortigosa; un al carrer de Jonqueras; i un altre, molt a prop d'aquest, darrere del Palau de la Música. El centre d'Ortigosa va acabar tancant, segurament perquè la direcció del Partit Carlí els va demanar que no calia tant d'uniforme i tanta parafernàlia, que la guerra ja s'havia acabat. Llavors jo vaig conèixer una gent del centre de Jonqueras i me n'hi vaig anar. Em van acceptar molt bé.
-Eren partidaris d'en Carles Hug, també?
-Al començament, no. Eren carloctavistes: l'aparell polític del Govern espanyol havia rescatar un antic pretendent, que vivia a Barcelona i que va agafar el nom de Carles VIII. Però va morir aviat (està enterrat a Poblet) i tot el grup va passar a ser partidari de Carles Hug. I el tercer grup era un de liderat per un tal Mauricio de Sivatte, que es deia Regencia Carlista de Estella, un nom que es van treure de la màniga.  
-Llavors anava al carrer de Jonqueras i, amb ells, a Montejurra?
-Sí, sí, amb ells vaig anar-hi molts anys a Montejurra. I també al bateig del primer fill del Carles Hug, a França. Vam anar cinc o sis en cotxe. I cada any a Montserrat, etc.
-Com va anar a Montejurra aquell 1976? 
-Aquella vegada, no sé per què, vaig anar jo pel meu compte. Normalment sempre anàvem amb autocars que sortien de Barcelona. I llavors dormíem o a cases particulars o al mateix monestir d'Iratxe. Però aquell any vam anar en cotxe, quatre o cinc persones, un dels quals Manuel Zabala. Aquella nit del 1976 també vam dormir al monestir. 
-Quin era el "programa de Montejurra", normalment?
-Allà hi havia un sopar a Iratxe, a l'hotel. I a l'endemà, t'aixecaves, feies l'esmorzar, anaves a missa i després a la Campa -allà on es muntava tot el tinglado. Però jo, aquell dia ja no hi vaig poder arribar. 
-Li llegiré què explicava La Vanguardia sobre Montejurra dos dies després dels fets. El fragment on surt vostè: "En medio de cierta confusión se produjeron refriegas parciales entre unos y otros grupos, de resultas de las cuales se produjo un herido grave y una docena de contusionados de uno y otro bando. El herido resultó ser don Fernando Lucas Zaragoza, de 36 años, barcelonés, que había acudido a Montejurra para tomar parte en el acto convocado por el partido carlista. El hundimiento craneal que presentaba, según los primeros reconocimientos médicos practicados por un equipo de urgencia de la Cruz Roja, parecía producido por una bala de goma...».
-... o una pedrada...
-"... una bala de goma semejante a las utilizadas por las Fuerzas de Orden Público, pese a que éstas no intervinieron en los altercados". Pot ser?
-Bé... Aquí va passar el següent. Jo estava dintre del monestir d'Iratxe. Des de dintre vam començar a sentir el soroll dels tambors i vam sortir a veure què passava. En arribar a l'esplanada vam veure tot de gent que pujava amb tambors i braçalets de Don Sixto. Llavors va passar l'home de la gavardina, amb una pistola a la ma tirant trets.
-L'home de la gavardina va ser identificat després com a Luis Marín García-Verde i detingut per l'assassinat a trets d'Aniano Jiménez.
-Sí, i havia estat oficial de l'exèrcit. El cas és que jo tenia la Guàrdia Civil al meu costat i els vaig dir -en castellà, és clar-: "Oiga, pero ¿que no ven ustedes lo que está pasando? ¿Que no ven aquel hombre con una pistola disparando a diestro y siniestro". Acabar de dir això i ja em recollien de terra. 
-Ja no se'n recorda, de res?
-De res més. Em vaig despertar quan ja m'entraven dins d'un cotxe. "Fernando -em deien- no t'amoïnis que et portem de seguida a l'hospital. Però no sabia res de res del que havia passat. [M'ensenya la foto de portada de Cuadernos para el Diálogo on surt ell ensangonat.] Jo aquí estic grogui. Després ja em recordo entrant el cotxe i cap a Pamplona. Allà em van atendre de seguida i ràpidament em van operar. No em van fer esperar ni cinc minuts. Després vaig quedar paralitzat de tot el cantó dret. 
-Quant de temps? 
-Deu o dotze dies que vaig passar a l'hospital de Pamplona. Després d'aquells deu o dotze dies vaig començar a reaccionar i vaig demanar que em portessin a Barcelona. Em van portar en ambulància fins a l'hospital de la Vall d'Hebron. I allà vaig estar, com a mínim, un mes. Després em feien anar cada dos o tres dies a fer una recuperació per tal de recobrar la musculació. No podia caminar bé. 
-Clar, tant de temps paralitzat...
-És clar. I al cap d'un any em van fer una altra operació. Perquè, a la primera, m'havien deixat l'os que el van haver de treure, perquè estava estellat i llavors quedava una part més desprotegida on la pell s'enfonsava. A la segona operació em van posar una placa de no sé quin material i així queda dissimulat. 
-No se li veu res. 
-Però una mica més i hauria quedat mort. Si el colp és una mica més fort, o em quedo idiota o paralític o m'hauria mort. 
-El cop no li va provocar cap trastorn neurològic?
-No, ni pèrdua de memòria  ni res de res. Va venir la família i vaig conèixer tothom. Fins i tot va venir la dona d'en Carles Hug a l'hospital a veure'm... I també la vaig reconèixer, és clar. L'únic que vaig perdre va ser la mobilitat de la part dreta durant deu dies. Després em vaig anar assabentant del que havia passat a Montejurra. Em van demanar permís per si podien treure la meva foto a la portada de Cuadernos para el Diálogo
-Aquesta portada on surt ple de sang. Després d'aquesta escena de la foto, a Montejurra van arribar més trets. 
-És clar. A dalt de Montejurra, s'hi esperaven quinze o vint persones amb metralladores. I a dalt hi havia gent amb pistoles. I la Guàrdia Civil sense fer res. Jo vaig veure tota la filera de guàrdies civils. Almenys n'hi havia trenta o quaranta. I no van fer res. 
-Això ho veu en sortir del monestir?
-Sí. 
-Quants partidaris d'en Sixt hi havia?
-No ho sé. A tot estirar, vint-i-cinc o trenta. El que sí que sé, perquè m'ho van dir després, és que hi havia italians, portuguesos, francesos... La internacional feixista era allà.
-Segons moltes fonts hi havia en Jean Pierre Cherid -que anys després moriria en una acció dels GAL contra ETA, quan manipulava un explosiu-; l'Stefano delle Chiaie, relacionat a Itàlia amb l'Operació Gladio, i Rodolfo Eduardo Almirón, de la Triple A argentina i després cap de seguretat d'AP. Vostè va sentir algun accent francès, italià o argentí?
-Jo, no. Sentia uns que deien "Sixto, Rey" i els nostres "Carlos Hugo, libertad!". I en un quart d'hora ja estava l'home de la gavardina disparant. És quan jo vaig demanar a la Guàrdia Civil que intervinguessin. 
-I en aquell moment va rebre un cop?
-Sí, una pedrada... O un cop de culata de la Guàrdia Civil. Vés a saber. 
-No ha pogut parlar mai amb ningú que li digués d'on va venir el cop?
-No, mai. 
-El fet és que estava al costat de la Guàrdia Civil.
-Sí, al costat mateix. Parlava amb ells. 
-Quan vostè va veure disparar l'home de la gavardina ja va ferir l'Aniano Jiménez?
-No. Després que se m'emportessin van intentar pujar a Montejurra i, des de dalt, van disparar les metralladores i van matar Ricardo García Pellejero. Un quart d'hora després, el de la gavardina va ferir Aniano Jiménez, que va morir dies més tard. El dia anterior aquests de les metralladores ja es van instal·lar a dalt de Montejurra. I, segons tinc entès, dos carlins van denunciar a la Guàrdia Civil que hi havia aquella gent amagada amb metralladores. Segons deien, la Guàrdia Civil no va deixar sortir aquests dos carlins que feien la denúncia. Els van retenir a la comissaria. La Guàrdia Civil ja sabia què passaria; i Sixt de Borbó també; i Fraga Iribarne. A més, ell més tard se'n va fer responsable: "L'únic responsable dels successos de Montejurra sóc jo", va dir Fraga. 
-El 2003 l'Audiència Nacional va declarar Aniano Jiménez i Ricardo García Pellejero víctimes del terrorisme. S'ha fet justícia?
-No, la justícia hauria sigut que haguessin tancat a la presó tots els que hi havia allà, el Sixt de Borbó, el cap de la Guàrdia Civil d'aquell moment i el Fraga Iribarne. I que els haguessin fet pagar les indemnitzacions a ells. Els diners que han rebut els familiars de Jiménez i García Pellejero han sortit dels diners de l'Estat. Havent-hi culpables com n'hi ha... Jo no he cobrat un duro.
-Però vostè ho ha demanat?
-No. Quan em van aconsellar de demanar-ho tenia molts problemes personals -es va morir el meu pare, vaig perdre la feina i em vaig separar en un mes- i no en vaig fer cas. Però, vaja, tampoc em sap tan greu perquè qui ha de pagar són els culpables, no l'Estat. Això tampoc no em sembla bé.
-A més a més, l'home de la gavardina i els altres dos detinguts es van beneficiar de l'amnistia del 1977. No van ser a la presó ni vuit mesos. 
-És una cosa estranya: com es pot amnistiar algú si primer no se l'ha jutjat. Si no et faig culpable, com et puc amnistiar? Van voler amnistiar tot el que havia passat. Com si Montejurra no hagués existit mai.

LES FERIDES OBERTES DE MONTEJURRA
Els últims anys del franquisme, la tradicional romeria de Montejurra, amb via crucis inclòs, havia estat conquerida pels carlins demòcrates i d'esquerres, seguidors de Carles Hug de Borbó Parma, que havia canviat el tradicionalíssim "Déu, Pàtria i Rei" per "Socialisme, Federalisme i Autogestió."  Tota una revolució que els carlins tradicionalistes -franquistes durant el franquisme i ara seguidors de Sixt de Borbó Parma- no estaven disposats a ignorar en un moment tan crucial de la Transició. 
De partidaris de Sixt n'eren molt pocs però van trobar un aliat secret en el precedent de l'actual CNI i el passat CESID: el SECED, els serveis secrets instituïts per Carrero Blanco. Segons va acabar reconeixent el general José Antonio Sáez de Santamaría -en aquell moment al capdavant de la Guàrdia Civil-, el SECED va orquestrar l'Operació Reconquesta per afeblir el carlisme d'esquerres. Es tractava de convertir la divisió dels carlins en una bomba que acabara destruint el carlisme d'esquerres -el perillós. 

Els fets de maig de 1976 a Montejurra seria la mostra més reeixida d'aquella Operació secreta, però se'ls en va anar de les mans. Fa feredat constatar que la migrada però violentíssima representació de carlins sixtins que van parar la trampa de Montejurra comptava amb membres de la Triple A (Alianza Anticomunista Argentina), com Rodolfo Eduardo Almirón; de l'Operació Gladio italiana, com Stefano delle Chiaie; i  del que posteriorment seria el GAL (Jean Pierre Cherid). Hom va detenir José Luis Marín García-Verde,  per una de les morts, i Arturo Márquez de Prado i Francisco Carrera, per l'acció violenta. Tots trens van sortir amb l'amnistia del 1977, vuit mesos després d'ingressar a la presó. 


Publicat a El Temps

Read more »

dilluns, 30 de maig del 2016

Reportatge fotogràfic del dinar de Montejurra 2016

Publiquem les fotografies del cap de setmana en que es va commemorar els 40 anys dels fets de Montejurra. Com cada any els carlistes es van retrobar a la muntanya navarresa. En el dinar previ d'homenatge a Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos hi va intervenir SAR Maria Teresa de Borbó Parma.
























Read more »