• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dissabte, 27 de juny de 2015

En defensa de la Bandera Confederada: herència enlloc d'odi


Aquesta setmana s'han produït diversos atacs terroristes a França, Tunísia, Somàlia, el Kurdistan de Síria i Kuwait. En total han mort més de 270 persones. Han estat reivindicats per un grup anomenat Estat Islàmic. L'islam no ha estat prohibit. Cap símbol islàmic ha estat prohibit.

La setmana passada un desequilibrat va matar 9 persones als Estats Units. No formava part de cap grup, va actuar unilateralment. Tot i això s'han fet públiques dues fotografies d'ell amb la bandera dels Estats Confederats d'Amèrica. Immediatament la bandera ha estat demonitzada, eliminada de llocs públics i condemnada.

L'assassí de Charleston era un individu desequilibrat. Els membres de l'Estat Islàmic formen part d'un grup organitzat amb desenes de milers de persones que pretenen imposar l'islam al món. Permetre l'expansió de l'islam o condemnar-lo en base als atemptats de l'Estat Islàmic és debatible. Condemnar la bandera confederada per l'ús d'un individu no.

La bandera confederada representa una herència. Com molt bé argumenta el lema dels seus partidaris "Heritage, Not Hate". Els Estats del Sud tenien un model propi, erròniament se'l vincula a l'esclavisme. No és cert. En aquella època també hi havia estats esclavistes al Nord. I molts esclavistes al Nord. La bandera britànica representa l'esclavisme doncs l'Imperi Britànic en fou un ferm partidari i promotor.

El model social confederat tenia errades però era un model propi que va escollir, democràticament, la secessió. I fou obligat, per les armes, a defensar-se. I fou obligat, amb violència, a reintegrar-se. La bandera confederada és un homenatge, també, a tot aquell jovent que va morir en defensa d'uns ideals; alguns d'ells anti esclavistes. Els ideals de la família, la tradició, la cohesió social, el cristianisme, el model agrari front la revolució industrial i les conseqüències que en patim (ecològiques, econòmiques i de destrucció social pel culte als diners). L'heritage és recordar, honrar, a les persones que creien en aquest model i van arribar a morir per ell. També molts hi van morir per aquesta bandera essent de raça negra o índia, com els cherokee.

La guerra civil americana no fou per l'esclavisme. Fou per imposar un model de destrucció i culte al diner d'una majoria a una minoria. No tots els estats esclavistes se separaren, alguns van continuar a la Unió. Endemés, molts prohoms eminents surenys; el propi General Robert Lee o i el President Jefferson Davi;  alliberaren llurs esclaus, fins i tot hom creu que, amb el temps, ho haurien suprimit com a un anacronisme.

Defensar el dret d'hissar la bandera confederada és defensar la llibertat de cadascú a entendre la història a la seva manera. I molts sudistes, encara avui, entenen la seva derrota amb un record afectiu cap als seus familiars assassinats. El liberalisme sovint defensa la llibertat mentre sigui la "seva" llibertat.

Una darrera nota. Els qui avui fan crida de lluita contra l'esclavisme són els mateixos que defensen amb ungles i dents el model capitalista. Un model on els treballadors són esclaus. No els espereu denunciant les condicions d'esclavatge de treballadores tèxtils al Marroc o Bangladesh. En aquest cas, per a ells, prima la llibertat, la de mercat.

Read more »

divendres, 26 de juny de 2015

Discurso de D. Carlos Javier de Borbón Parma en el homenaje a María Teresa





Amigos: hoy rendimos homenaje a la infanta María Teresa, a quien tanto debe el Carlismo. Hablando de Teresa muchos carlistas recordarán a la Princesa de Beira, María Teresa de Braganza, como símbolo de la fortaleza en momentos difíciles. Qué decir de las mujeres ejemplares que tanto dieron a nuestro pueblo. Hay nombres que llevamos en el corazón, Margarita, María de la Nieves. De ese conjunto forma parte nuestra María Teresa. Gracias tía, profesora, doctora. Gracias en nombre de mi padre, de mi familia y en el de todos nosotros, los leales, amigos y hasta algunos buenos enemigos.

Estamos en una época cuya turbulencia solo puede comprenderse si cambiamos la mentalidad. Lo decía tu hermano, mi padre. Cuando se refería a lo que es el estado nación ahora, dijo, el Carlismo veía detrás del estado nación la destrucción de las libertades por la acción del absolutismo y del dinero. La Historia muestra que el poder siempre tiende a crecer, y este crecimiento descontrolado es en gran parte la causa de la crisis que padecemos. Responsabilidad moral que no ejecutamos. Una crisis cuya base es fundamentalmente moral y ética. Y fueron mayoritariamente carlistas los que previeron el desbarajuste actual. También sabemos que si falta el espíritu foral nadie podrá embridar el poder que, desde la monarquía absoluta hasta el actual estado absoluto, ha ido recortando las libertades.

Hemos de tener en cuenta que los distintos nacionalismos excesivos de hoy, nacionalismos de todo tipo, cuidado, son los que dificultan el proceso federativo de la construcción de Europa, como también lo hacen quienes mantienen el viejo centralismo. Carlos Hugo gustaba de repetir el dicho de los navarros, que tienen muchos buenos dichos, “preferimos estar mal administrados por nosotros mismos, que bien administrados por otros”. Fue ese espíritu foral el que inspiró a María Teresa para ir a estudiar a Pamplona. Como es la falta del espíritu foral y participativo la que ha creado el hartazgo político que muestran las campañas electorales de hoy en día.

Al desaparecer la vinculación con la propia tierra, brota un individualismo que impide preocuparse por las cosas comunes, que impide preocuparse por la justicia social, como expresó tan bien María Teresa. Tristemente es el egoísmo político el que produce la corrupción. Frente a esa desgracia hay que proclamar el idealismo y la generosidad sin las cuales la democracia no existe, o no es más que una palabra vacía, la retórica democrática. De ahí viene la exigencia de celebrar este homenaje a una Princesa generosa y constante. Su ejemplo en estos tiempos tan mezquinos nos estimula también a una acción cuya bandera lleva escrito el lema, “por el bien de los demás”.

Mi querida María Teresa, mi querida tía, tienes un carácter espectacular. Cuando yo era un Carlos Javier pequeñito, a veces te tenía un poco de miedo, muy estricta podías ser. Lentamente, al crecer, vi que tu carácter formaba parte de una dedicación absolutamente auténtica. Hubieras podido vivir una vida como una princesa, de lujo. No. Has escogido una vida militante e intelectual. Para ayudar a otros, con grandes sacrificios.

La fortaleza, tu intelecto, el coraje intelectual que tú has tenido te ha hecho muchos enemigos, menos mal. Sin enemigos no llegas a superar las fronteras, y tu las has superado. Cuidado, tus enemigos se equivocan porque has movido a la gente, has llegado a despertar las mentes y las ilusiones. Es un regalo que nos has dado a todos nosotros, enorme, Y, además, has desarrollado una vida intelectual, no a los dieciocho años cuando la mente aún es flexible, lo has seguido haciendo mucho más tarde, en tu doctorado. Encuentro eso fantástico, toda la vida has estado aprendiendo, nunca has parado, hasta ayer, hasta hoy, de seguro mañana vienes con cosas nuevas. Eso es impresionante. La capacidad de aprender y comprender ya es difícil cuando la mente es aún joven y flexible, pero tú tienes una mente que sigue flexible hasta esa joven edad que tienes ahora. Impresionante. Hasta has aprendido el árabe, que no es lengua fácil, para mejor comprender la situación de esos países.

No me acuerdo cuántos libros has escrito. Es impresionante que no solamente los hayas hecho con una mentalidad flexible, abierta al futuro, también con tesón hasta ponerlo en la práctica. Y que no me hablen de la “princesa roja”. Que me hablen de una luchadora íntegra por la justicia social, y no solo en España, también en el ámbito internacional. Desde Biafra hasta Palestina, de México al Magreb. Y si eso es ser “princesa roja”, necesitamos muchas más princesas rojas.

Quisiera agradecer a todos los que habéis venido y, especialmente, a todos los que habéis acompañado en todo el camino de las últimas décadas a mi tía y a toda nuestra Familia. Muchísimas gracias. Hemos caminado juntos y seguiremos caminando juntos.

Como Gran Maestre de la Orden de la Legitimidad Proscrita, querida María Teresa, tengo el gran gusto y honor de imponerte la Gran Cruz de la Legitimidad Proscrita. Por todos los sacrificios que has hecho para el pueblo carlista.

Ateneo de Madrid, 6.5.2015

Read more »

dijous, 25 de juny de 2015

Carlisme i alliberament sexual

Quan en 1975 va morir Franco la gent d'aquest país estava com balba, els seus músculs mostraven la contenció de la manca de llibertat, els seus llavis encara no s'atrevien a connectar amb el cervell per dir la veritat, cridar i riure despreocupadament; la immensa majoria seguia movent-se mesos després com en el dia que es va anunciar la fi del dictador, amb la mecànica del espantat servent. Només uns pocs continuàvem la nostra lluita, en la clandestinitat oficial, i així vam estar fins a almenys un any o-nosaltres els carlins-fins a 1977 quan alguns als que ara santifiquen i enalteixen els lacais del "sempre ben situats", van cometre la vilesa, amb la tradicional baixesa dels miserables, de no legalizarnos, mentre atemptaven als assassins del Montejurra 76, o metrallava als obrers de Vitòria.
La cosmètica que els marmessors del "règim" intentaven aplicar per poder salvar el possible el testament de Franco (monarquia, centralisme, control capitalista) mantenia en vigor lleis humiliants contra sectors de la població, entre elles aquelles que marginaven o humiliaven a determinats col · lectius, com els homosexuals. Una llei, la de "Vagos y Maleantes" (per cert promulgada el 4 d'agost de 1933 i amb Reglament de 3 de maig de 1935, pel legítim govern democràtic de la II República, Ai!) Establia en el seu article 2 que : "Podran ser declarats en estat perillós i sotmesos a les mesures de seguretat d'aquesta Llei: (...) Segon. Els homosexuals, rufians i proxenetes ", i l'article 6 preveia:"Les mesures de seguretat s'aplicaran a les categories de subjectes perillosos, de la manera següent (...) 2 º als homosexuals (...) A) Internat en un centre de treball o colònia agrícola. Els homosexuals sotmesos a aquesta mesura de seguretat hauran de ser internats en institucions especials i, en tot cas, amb absoluta separació dels altres." Mesures inhumanes, injustes, vexatòries, que atemptaven contra els més elementals drets i que es van mantenir pel franquisme, encara que ja al final es van atenuar en part.

Contra aquesta situació els afectats, el 1977, es van manifestar per primera vegada per les Rambles de Barcelona, ​​i allà, en una de les capçaleres, apareixia una gran pancarta del "Front Gai del Partit Carlí de Catalunya" perquè aquest Partit va ser el primer que organitzar un front específic, dirigit per Manuel Zavala Sevilla, que es preocupava en exclusiva de les reivindicacions i lluita dels homosexuals, no només carlins, sinó en un exercici de solidaritat, de tots com eren menyspreats, humiliats, perseguits i ... condemnats penalment només per la seva tendència sexual. Es volia que tots els ciutadans la marge de la seva opció personal, fossin iguals davant la llei i respectats, i la reivindicació era seriosa, fonamentada exclusivament en aquesta raó inqüestionable, sense frivolitats ni folklorismes inútils o fins i tot perjudicials ja que poden significar caricatura i automarginació.
Manuel Zavala, "Manolo", va ser un lluitador nat. Encara es recorda la seva valentia quan com a candidat novè del Partit per al Parlament Europeu de 1989 (amb la campanya més contracultural fins ara coneguda), va efectuar en els seus al · locucions per la ràdio i la televisió una sèrie de reivindicacions de pura alliberament sexual quan encara eren pocs els que s'atrevien a fer-ho. Manolo va morir el 17 de gener de 1998, l'any anterior va estar en Montejurra i va assistir al Consell Federal de Direcció del Partit Carlista en la seva qualitat de membre nat del de Catalunya. Els seus últims anys els va dedicar a visitar i assistir a les presons (les de la Trinitat i la Model, de Barcelona) als seus interns en especial als malalts, terminals o no. Als pocs dies de la seva mort, el següent 24, se li va rendir un homenatge a Logronyo, on estan les seves cendres. Ara, renovem aquest homenatge, en emocionat record, al company Manuel Zavala, infatigable lluitador carlista.

Quedin aquestes dades com a nova constància de la invariable fermesa del Partit Carlista en la defensa dels drets de qualsevol ciutadà, de qualsevol ésser humà, sense distinció.

Read more »

dimecres, 17 de juny de 2015

Homenatge a Maria Teresa de Borbó Parma



El passat dissabte 6 de juny l'Associació 16 d'Abril va fer un guanyat homenatge a la infanta Maria Teresa de Borbó Parma. Fou a l'Ateneu de Madrid amb una nodrida assistència que va fer un repàs a l'activa trajectòria de la germana del Rei  Carles Hug i tieta de l'actual Rei Carles Xavier qui va tancar l'acte amb la imposició a Donya Maria Teresa de la Gran Creu de la Legitimitat Proscrita. Hores abans Carles Xavier, Cap de la Dinastia,  va reunir-se amb membres de la pròpia Associació així com dels de la Reial Orde de la Legitimitat Proscrita.



Read more »

dilluns, 15 de juny de 2015

Acte carlista a Barcelona el proper dimecres





El proper dimecres 17 de juny es realitzarà la conferència "El carlisme dins del franquisme (1936-1975). La metamorfosi del carlisme català" de l’historiador Robert Vallverdú (Professor associat d’Història a la URV).

Será a les 19:00, a la Sala Segarra de l’Ateneu Barcelonès. Presentarà l’acte el Sr. Solé i hi parlaran el Xavier Lubelza Roca, sotscanceller de la Reial Ordre de la Legitimitat Proscrita (ROLP) i president dels Amics de la Història del Carlisme de Catalunya i l’autor del llibre.

L’historiador Robert Vallverdú, culmina la seva quadrilogia sobre el carlisme català a Catalunya, amb el llibre “La metamorfosi del carlisme : del Déu, Pàtria i Rei a l’Assemblea de Catalunya (1936-75)”.

Es tracta d’una època especialment rellevant: la guerra civil, amb les baralles entre carlins i falangistes, el franquisme ­amb les lluites entre els grups carlins profranquistes i antifranquistes­ i els inicis de la transició, quan el carlisme es va desfer després dels embolics dinàstics i de la preponderància del rei Joan Carles.

Entre les principals conclusions destaca el gran esforç del príncep Carles Hug per modernitzar el carlisme. Cal tenir present que des de l’octubre de 1833, quan es varen aixecar les primeres partides carlines fins avui, han passat més de 180 anys i això vol dir dues coses: que el carlisme és el partit més antic d’Espanya i que durant aquests anys les persones han evolucionat i han canviat els costums, la vida, el pensament i l’economia.

Però el carlisme cap als anys seixanta del segle anterior continuava unit al quatrilema del segle XIX (“Déu, Pàtria, Rei i Furs”), mentre que la societat avançava i evolucionava cap a formes més modernes.

Els Borbó-Parma s’adonaren que el carlisme no podia mantenir-se ancorat en el passat i decidiren transformar-lo, actualitzar-lo i adequar-lo als temps moderns, sense renunciar a res del passat. Carles Hug va promoure una àmplia democratització interna i una evolució lògica que el va portar a adoptar el socialisme autogestionari i la participació activa a l’Assemblea de Catalunya i en les plataformes d’oposició al franquisme.

Read more »

divendres, 5 de juny de 2015

Taula rodona: 'Com eradicar la pobresa'

Els Frares Caputxins de Catalunya i Balears organitzen aquest acte el proper dijous 11 de juny a les vuit del vespre. Hi intervindran en David Fernàndez, periodista i diputat de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) i n'Eduard Sala, de Càritas Barcelona.

Els caputxins formen part de l’orde fundat per Sant Francesc d’Assís al segle XIII i reformat al segle XVI per mantenir la inspiració primitiva, posant l’accent en la vida de fraternitat evangèlica fonamentada en la pregària contemplativa i l’amor als més pobres. Actualment hi ha 11.000 frares a més d'un centenar d'estats del món.


Read more »