• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

divendres, 29 de maig de 2015

Les Guerres Carlistes

s. XIX dC. El carlisme va esdevenir, a Catalunya, una important força política i popular. Davant les reformes liberals, una part de la societat agrària va prendre les armes en defensa d’uns interessos i d’una forma de vida. Les tres guerres que van assolar el país van accentuar una profunda fractura social, alimentada per odis i greuges, que va perdurar fins al segle XX.
Catalunya va presentar, al llarg de tot el segle XIX, una dualitat social i territorial entre l’interior del país i el litoral, entre el camp i les ciutats. El desenvolupament industrial, endegat al segle XVIII i reprès després de la guerra del Francès, es va concentrar a les ciutats, amb Barcelona al capdavant, i la major part del litoral, mentre que les comarques interiors encara eren eminentment agràries.

A la Catalunya industrial es van formar dos grups socials que demanaven reformes polítiques i econòmiques que trenquessin les estructures de l’antic règim. Unes reformes que només podien arribar amb el triomf de les idees, polítiques i econòmiques, del liberalisme.

D’una banda, la burgesia industrial i mercantil, interessada a ampliar mercats després de la pèrdua de les colònies americanes, defensava el lliure mercat i la desaparició dels privilegis estamentals, així com noves parcel·les de poder polític. D’altra banda, les classes populars urbanes, en ple procés de proletarització, reclamaven més llibertats polítiques i de representació en l’organització de l’estat.

Per contra, les comarques interiors, amb una gran massa pagesa, formada principalment per petits propietaris, van esdevenir el baluard de la concepció tradicional de la societat. Fonamentades en una economia autosuficient, quan no de subsistència, les transformacions econòmiques del liberalisme amenaçaven aquesta economia familiar. A més, les noves idees liberals eren una agressió directa contra els pilars fonamentals de la cosmovisió rural, entre els quals cal destacar l’església i la monarquia.

Aquestes divergències es van deixar sentir durant el regnat de Ferran VII amb els aixecaments reialistes del 1822 i del 1827, contraris a qualsevol reformisme polític i econòmic. En aquest cas, els moviments tenien una important arrel popular, sense una direcció gaire definida, ja que, malgrat que es feien en nom del rei i dels seus drets davant el liberalisme, no van comptar amb una figura política que aglutinés i vertebrés un ideari polític clar.

En pocs anys, però, la situació va canviar. L’ascens al tron d’Isabel II va forçar la reina regent a cercar el recolzament dels sectors liberals per evitar que el germà de Ferran VII, Carles, s’apoderés de la corona. Carles s’havia convertit, a mesura que el seu germà relaxava la repressió contra els liberals, en el representant dels partidaris de l’absolutisme.

Així, el 1833, mort Ferran VII, Carles no només comptava amb un nombrós grup de partidaris entre les elits de la societat espanyola i catalana, sinó que també disposava d’una força armada popular: els voluntaris reialistes.

L’octubre del 1833 començava la primera revolta contra els governs liberals d’Isabel II. Els principals escenaris d’aquest moviment van ser Catalunya, València, el País Basc i Navarra, zones on existia una massa pagesa integrada per petits propietaris que veien perillar la seva forma de vida.

A Catalunya, la guerra va començar com ho havien fet els aixecaments reialistes de la dècada anterior, amb la formació espontània de partides en diversos punts del país, principalment les comarques centrals i del sud.

Com en altres ocasions, la precària situació de la hisenda de l’estat va fer impossible dotar l’exèrcit regular dels mitjans necessaris per acabar amb aquests moviments en estat embrionari i sense cap coordinació. La manca de reacció va permetre el pretendent, Carles V, organitzar un veritable exèrcit per fer front a les forces del govern.

A Catalunya, després d’uns primers anys de guerra de guerrilles, amb partides que controlaven el camp i algunes petites poblacions, a partir del 1835 es va consolidar un veritable exèrcit carlí. L’artífex d’aquest canvi va ser Ramon Cabrera, cap de les operacions del Maestrat, que va coordinar les diferents partides existents al territori i va assolir alguns èxits militars.

Malgrat aquesta organització, els carlins catalans no van poder ocupar cap ciutat important durant gaire temps. Durant tota la guerra es va mantenir el control de bona part del territori, però els nuclis urbans, defensats per l’exèrcit i la milícia nacional, resistien els setges i atacs.

La guerra es va allargar fins a l’estiu del 1840, quan després de la pacificació del front del nord, amb la capitulació de Vergara, el gruix de les forces del govern es va traslladar a Catalunya.

Durant aquests set anys de conflicte civil, la fractura social del país es va eixamplar. D’una banda, pel posicionament progressiu de la societat a favor d’una causa o una altra, amb voluntaris que nodrien les milícies d’ambdós bàndols i que dividiren pobles i ciutats entre carlins i liberals; de l’altra, pel grau de violència que adquiria el conflicte. L’assassinat de presoners, el segrest de familiars dels voluntaris d’una i altra facció o la requisa de queviures per part dels dos exèrcits, que vivien sobre el terreny, van ser habituals al llarg de tot el conflicte. Actituds que van sembrar odis i greuges en moltes famílies catalanes. Uns odis que es van transmetre de generació en generació, fins al segle XX, i que van tornar a sortir a la llum durant la Guerra Civil (1936-1939).

Malgrat la derrota del 1840, els carlins catalans van tornar a les armes pocs anys després. El 1846 va començar l’anomenada guerra dels Matiners, que només es va desenvolupar a Catalunya, sense efectes als altres feus territorials del carlisme. La guerra, de les mateixes característiques que la del 1833-1840, és a dir, més una guerra de guerrilles que no pas de grans batalles, es va allargar fins al 1849.

Els carlins van tornar a dominar àmplies zones del territori català, sense aconseguir, però, el control de les principals ciutats, que es van mantenir fidels al govern. La pressió militar de l’exèrcit regular i les milícies voluntàries van provocar una nova derrota.

Durant les dècades següents, el carlisme es va reorganitzar com a força política i va participar en els processos electorals, amb una força considerable a tot Catalunya. No va ser fins després de la revolució del 1868 que la via insurreccional va recobrar força. En ple Sexenni Democràtic, el 1872, les partides carlines van tornar a la muntanya per enfrontar-se al govern. La tercera guerra carlina es va allargar fins al 1876, quan la restauració borbònica ja era una realitat i les esperances de dur al tron un pretendent carlí s’havien esvaït.

Font: Generalitat de Catalunya

Read more »

dimarts, 19 de maig de 2015

Sóc un patriota

A, un home decideix lluitar (i arriscar la seva vida) per defensar el seu fill. B, un home decideix lluitar (i arriscar la seva vida) per defensar la medecina alternativa. C, un home decideix lluitar (i arriscar la seva vida) per defensar la seva pàtria.

Si vostè ha triat l'opció A, felicitats. És la resposta que el farà quedar com un pare admirable, un home sensat, un lluitador que defensa valors universals i indiscutibles com la família. Si, pel contrari, ha triat l'opció B, li recomano que deixi de llegir llibres d'autoajuda, abandoni la consulta de l'homeòpata on es troba ara mateix i es plantegi seriosament si vol acabar com un d'aquells grillats de la pel·lícula 12 Monos. Sigui com sigui, les dues respostes són incorrectes. La primera perquè mostra cert egoisme en la gent que l'ha triada. Donaria la vida pel “seu” fill. Lluitaria fins la mort no pel fet que el seu fill sigui un nen indefens i ple de bondat, sinó perquè és “seu”. "No m'atabalin amb els nens dels altres. Jo estimo el 'meu'".

Però per què l'opció C sembla feixista, absurda, ridícula i carca? Per què parlo amb gent que després de veure American Sniper (Clint Eastwood), diuen que “la pel·lícula està bé però és horrible perquè és molt fatxa”. Crec, honestament, que a base d'autoparodiar-nos com si fóssim un estat de debò, hem destruït el concepte de pàtria fins regalar-li a la dreta extrema. L'autoparòdia, l'autohumiliació i la burla sobre el nostre país són, segurament, l'única estructura d'estat que he assolit amb eficàcia. Fins i tot molt abans d'inventar-nos això de les estructures d'estat. I és genial. Només faltaria. En sóc un gran fan i ens fa molt europeus. Però aquest menyspreu per la pàtria no ha anat acompanyat de l'orgull de la pàtria que tenen els estats. El resultat és que oblidem les realitats que amaga el concepte "pàtria". L'hem buidat de significat fins convertir-lo en una bandera sense colors.

Pàtria era la democràcia grega (perfectible però formidable) que els atenencs defensaven contra la tirania dels perses. Pàtria eren les famílies catalanes que volien protegir els revoltats de 1640. O la llengua i les tradicions que van defensar els càntabres fins el 19 a.C. Pàtria és defensar la manera de viure dels fills dels altres. Defensar que puguin anar a l'escola i votar perquè la pàtria és també les normes de la teva societat.

És més, estem tan perduts que hem confós la pàtria i els governs. Thomas Paine, un dels pares fundadors dels Estats Units, deia que “l'obligació d'un patriota és protegir el seu país del seu govern”. Noam Chomsky definia Edward Snowden (responsable d'esbombar que el govern americà espia indiscriminadament els seus ciutadans) com “un autèntic patriota”. Pàtria és la nostra democràcia. Els nostres drets. La societat que li donem a la nostra família. Pàtria és defensar un lloc on no es decapita un periodista o un cooperant de Metges sense fronteres.

Oriol Jara, publicat a 'Nació Digital'
@OriolJara

Read more »

diumenge, 10 de maig de 2015

Jaume de Borbó-Parma a 'La Vanguardia'

El diari barceloní, mitjançant el periodista Arturo San Agustín, va entrevistar a Jaume de Borbó-Parma en motiu de la seva recent visita el passat mes d'abril a terres catalanes.

Read more »

dijous, 7 de maig de 2015

III Simposi d'Història del Carlisme




De 9 a 10, inscripció (10 euros) i recollida de la documentació del III Simposi d’Història del Carlisme.

A les 10, benvinguda a càrrec de Llorenç Altozano, alcalde d’Avià, i obertura del Simposi.

A les 10,30 inici de l’exposició del primer bloc de ponències: Accions militars, fortificacions i literatura memorialística i d’aventures.

1. M. Fèlix González Fraile.

Crònica de les operacions militars dels Mossos d’Esquadra contra les partides carlines de mossèn Benet Tristany i Bartomeu Porredón (a) ‘Ros d’Eroles’ (1845-1847)
2. José María Ocáriz Basarte e Iban Roldan Bergaraetxea.
Fortificaciones en el frente de Estella durante la Tercera Guerra Carlista. 1ª parte. Contexto histórico militar
3. Iban Roldan Bergaratxea y José María Ocáriz Basarte.
Fortificaciones en el frente de Estella durante la Tercera Guerra Carlista. 2ª parte: Estudio de los restos materiales y su gestión
4. Antoni Llagostera Fernández.
Edward Kirkpatrick de Closeburn, la guerra carlista, el jacobitisme escocès (1688-1745), la Guerra de Secessió americana (1861-1865) i la primera literatura nord-americana

A les 11,30, descans.

A les 12, inici de l’exposició del segon bloc de ponències: Cinc ciutats i el carlisme.

5. Iván Garrido Jorquera.
El carlisme a la ciutat de Terrassa (1828-1962)
6. Josep Albert Planes i Ball.

L’enemic invisible: Matiners a l’Alt Urgell (1846-1849)
7. Xavier Tornafoch Yuste.
De la insurrecció a les urnes. La consolidació electoral del carlisme a Vic (1900-1909) 8. Josep Miralles Climent.
Trobada carlista dels partits de Catalunya, les Illes i País Valencià a Prada (juny 1976)
9. Iñaki Urricelqui Pacho y Beatriz Marcotegui Barber.
El Museo del Carlismo: conservación, difusión e investigación de un patrimonio histórico

A les 13,15, presentació del llibre La Primera Guerra Carlina a la Cerdanya, d’Antoni Sánchez Carcelén, i col·loqui sobre els temes tractats.

A les 14, descans per dinar [enllaç per consultar el menú] Cal reservar a c.e.avia@telefonica.net.

A les 17, inici de l’exposició del tercer bloc de ponències: Carlisme i religió.

10. Joan-Xavier Quintana i Segalà i Laura Corrales Burjalés.
Els «goigs» dins la propaganda carlina (1837-1840)
11. Antoni Moliner Prada.
Secularització, religió i carlisme: els bisbes Abarca i Caixal
12. Josep Noguera Canal.
Comellas i Pla, dos eclesiàstics carlins, tributaris de Sardà i Salvany, amb influència de llarga durada
13. Iñaki Urricelqui Pacho.
“Ante Dios nunca serás héroe anónimo”: imagen e ideología en torno a la muerte del Boina Roja en la Guerra Civil (1936-1939)

A les 18, col·loqui sobre els temes tractats.

A les 19, lectura teatralitzada d’un text sobre la destitució del comte d’Espanya a la rectoria d’Avià, escrit per Rafael Pérez Cabanes, i clausura del Simposi.


NOTES: Durant tot el dia en una sala de l’Ateneu d’Avià es podrà visitar l’exposició Rastres de sang i de foc, de Pere Boixader, cedida per l’Arxiu Comarcal del Berguedà.

Read more »

diumenge, 3 de maig de 2015

Missatge del Rei Carles Xavier per la Diada de Montejurra 2015



Missatge de Don Carlos Javier de Borbó Parma pel Montejurra 2.015.Salutació a tots els carlistes, i als peus del Crist Negre de la nostra muntanya de Montejurra, vull que recordem, però especialment pensem, en els temps nous que ja han arribat.Som aquí per commemorar la valentia i generositat de les nostres gents, però principalment per reafirmar els nostres valors: especialment el compromís en la defensa de les nostres llibertats davant de qualsevol absolutisme i el dret a autogestionar les nostres vides en una estructura social veritablement solidària.És un temps clau per als que ens sentim responsables de la nostra història. Us demanem que analitzeu les solucions més justes i expresseu la vostra decisió amb el vostre vot en les properes eleccions.En el passat, molts van lluitar per tenir les llibertats que avui posseïm, que estan amenaçades per la corrupció del sistema i de molts models homes que l'encarnen. Va ser molta la nostra generositat, el que ens obliga a actuar responsablement amb el tresor adquirit i les perspectives cap al futur, que teníem; i tenim.Ara, us commino perquè enfront del pessimisme, hi oposeu la vostra iniciativa exercitant la mobilització de la societat i l'esforç per aconseguir una justícia sense limitacions.El nostre compromís no minva en res la nostra racionalitat. Hem de recordar el que va dir el pare fa gairebé 60 anys, aquí mateix, en un dia memorable: "Davant la crisi no cap la passivitat o el pànic, es poden afrontar els esdeveniments amb criteris científics".
 I com es pot contribuir a l'interès general dels espanyols? 
Com us vaig dir en el meu comunicat del 10 de Març, en primer lloc, parlant. Donant a conèixer les nostres solucions: Les federalistes, en la seva màxima expressió. Les de subsidiarietat i gestió global. Les econòmiques i de cohesió social. Propugnant l'eliminació del materialisme individualista. Defensant la propietat justa, basada en el valor de la persona. Amb criteris tendents a la igualtat.També us vaig dir que hem de saber escoltar, escoltar fins i tot a aquells que no pensen com nosaltres, o tenen interessos contraposats.Moltes vegades no es pot resoldre un problema, però el que si es deu, és ser creatiu i saber gestionar la situació, per aconseguir almenys, alguns efectes positius. Us demano també en aquesta ocasió que tingueu fe, que cregueu en el que feu, i que sigueu optimistes. Per aconseguir qualsevol cosa que us proposeu, és imprescindible.Finalment, vull acomiadar-me de tots vosaltres, benvolguts carlistes, convidant-vos a l'acte d'homenatge en honor de la meva tia Maria Teresa, a qui tant deu el carlisme.Fins llavors.

Carles Xavier, Europa 3 maig 2015

Read more »

Missatge del Partit Carlista per Montejurra 2015




Egun on, bon dia, buenos días, companys / es.Reivindiquem transparència i claredat perquè no n'hi ha, malgrat les protestes de legalitat i de codis ètics publicitats per alguns partits polítics, i incomplerts sistemàticament.D'on no hi ha no es pot treure. L'exemple claríssim són els dos partits majoritaris i les investigacions judicials que afecten a tants dels seus membres, als quals cal apartar de les institucions públiques.Un futur més net i clar sempre ha estat objectiu dels carlins perquè sempre hem tingut en compte als que vénen darrere nostre, i que són els que asseguren la continuïtat de la vida, de la Societat, mitjançant l'elaboració i reelaboració del pacte de viure i deixar viure, el pacte de no agressió, el pacte de col·laboració perquè tots visquem en pau, perquè hi ha justícia social. Aquí hi ha la font de tota legitimitat i de tot dret.No és el que hi ha, i per això seguim en l'intent. No serà des de les institucions en aquests propers anys ja que no vam presentar candidatura en aquestes eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig, i per això pot ser que la meta s'allunyi dels nostres ulls. Qui millor que nosaltres per fer el camí que porti a la fita que volem assolir ?. Participar en les eleccions no és l'única manera de participar en la vida política i social, encara que les eleccions municipals, amb les seves agrupacions electorals populars, ens són molt estimades per a la defensa de l'autonomia municipal, base dels altres nivells, tant social com polític i territorial.Anem a prendre'ns-ho com una pausa per prendre renovat impuls.La idea que té la gent d'un partit polític, i que difonen els Mitjans de Comunicació, és la d'una organització per aconseguir el poder, i governar. Nosaltres sabem que és una cosa més, que és una escola de formació política i ideològica per contribuir millor al equilibrat i just funcionament de la Societat en què desenvolupem la nostra vida per, així, i alhora, poder desenvolupar les qualitats particulars que cadascú tenim , i al que tenim dret, i que, al seu torn, va de la mà de la col·laboració amb els nostres conciutadans.No tots pensen així; hi ha qui pensa que l'individu és el més important, que la vida és una competició en la qual són els més forts els que sobreviuen, que cal buscar ser el número 1, sense mirar enrere ni als costats. És el liberalisme que venim combatent, i al qual ens estem resistint des de fa gairebé 2 segles.Per limitar-nos als últims anys, a aquesta legislatura de majoria absoluta del PP tan desastrosa per a la vida democràtica, fa 4 anys parlàvem aquí d'estafa i de mentiders compulsius; cal seguir fent-ho perquè no era una crisi sinó un atac despietat dels forts econòmicament contra els febles per fer més gran i aprofundir la relació de desigualtat entre les persones i entre els països, un pas més cap a l'esclavitud. Un exemple clar és la deslocalització d'empreses als països "emergents" i les condicions laborals dels treballadors allà. Els assedegats liberals, en els seus començaments colpistes i violents, ja comerciaven amb esclaus, i no volen renunciar a aquesta "oportunitat de negoci", i com estan infiltrats en tots els modes de la vida social, no pararan fins a acabar amb ella; és com una plaga, de pugó, per exemple: infesta l'arbre, el mata, i com ja no pot alimentar-se de ell, es mor. A aquesta situació la cridarien "bombolla"; totes les que anomenen "bombolles" (immobiliària, financera ...), són fruit de comportaments i d'actituds irracionals.Nosaltres creiem que el paper de l'ésser humà en les relacions socials és un altre, és el de posar racionalitat en aquesta relació per fer possible que tots visquem: l'ésser humà, l'arbre, l'animal, i el medi físic.Fa 4 anys, els mitjans de comunicació ens parlaven del desastre de Grècia i del desastre d'Espanya, i deien que no eren comparables, tot i que, als dos, Brussel·les ens imposés les mateixes "mesures d'austeritat" que cridaven, però que eren retallades en els drets socials aconseguits després de dura lluita dels que ens vam guanyar el pa amb el nostre esforç personal, o sigui, tot i el liberalisme rampant. Amb Grècia, el que ens feia, i ens fa, diferents és la mida de participació en el Producte Interior Brut europeu: ells ho fan amb el 2%, i nosaltres amb el 14%. Com més gran s'és, més relaxat es pot caminar, en aquest sistema basat en la desigualtat. Aquest any, els grecs han decidit que els que els van ficar en el pou, que els que amb calçador els van ficar en el "Pacte de l'Euro", el Tractat de Lisboa, els que van falsejar els seus comptes amb ajuda de la corporació nord-americana Goldman Sachs, i que són els que caminen amb els que no els deixen treure el cap per poder respirar i que van a acabar per ofegar, aquests mateixos no poden ser els que els treguin del pou, i s'han donat la possibilitat d'una sortida diferent, i han votat a altra gent perquè gestioni la seva vida política, social i econòmica. Si vols un resultat diferent, has de fer alguna cosa diferent, no pots continuar fent el mateix. Bé pels grecs, 3 hurres pel Poble grec !: HURRA, HURRA, HURRA !. L'actual Govern grec no està demanant a Europa res diferent del que Alemanya, al seu dia, va demanar a Europa: temps, per créixer.


 
Aquí hem de fer el mateix: no resignar-nos, donar-nos una altra possibilitat diferent a les solucions liberals i capitalistes. Que no hi ha miracles i que el Poble seguirem pagant ?; sempre ha estat així i l'única manera que no segueixi sent així és assajar un altre tipus de solucions, diferents a les ja assajades, esquivar la pedra per no tornar a ensopegar amb ella, de nou.L'altre dia vaig sentir a una representant de Guatemala en un fòrum de "líders llatinoamericans" que deia que els Populismes perpetuaven la pobresa, i que en nom de la raó i de la lògica calia lluitar contra ells, utilitzant les noves tecnologies. Deia que els 3 possibles candidats a les eleccions de Guatemala podien ser qualificats com a "populistes", però com a exemple de "populisme" posava a Cuba i a Veneçuela, i deia que no calia mirar només al fet que en aquests països l'Educació i la Sanitat eren d'accés universal i gratuït; deia que res és gratis, i que en aquests països també hi havia mancances i problemes de respecte amb alguns Drets Humans. Vaig pensar en el seu país, Guatemala, i en la dita "la paella li va dir al cassó culonegro". A Guatemala, ni Sanitat ni Educació gratis, ni cap altre Dret Humà. Malauradament.Fa 4 anys apuntàvem a la devaluació de l'Euro com una mesura que podia ajudar a pal·liar la difícil situació de Grècia, d'Espanya, de Portugal, d'Irlanda, d'Itàlia ..., i que el Banc Central Europeu es comportés com a tal, prestant diners a els Governs directament, com ho fa la Reserva Federal nord-americana o el Banc Central Britànic. La doctrina oficial deia que no es podia devaluar l'Euro. El president del BCE, Sr. Draghi, l'home de la corporació nord-americana Goldman Sachs a Europa, va posar el preu del diner al 0'05% d'interès perquè la Banca europea tingués els diners gratis, pràcticament, encara que sense repercutir en la cartilla dels petits estalviadors, i també va avisar els especuladors, que a si mateixos es diuen "inversors internacionals", els "mercats", perquè compressin deute sobirà, que encara estava cara, perquè a partir del 21 gener 2015 l'anava a comprar ell, a un ritme d'uns 60.000 milions d'Euros al mes, al llarg d'aquest any 2015, per tal de donar més liquiditat a l'economia europea, per evitar l'estancament i la deflacció afavorint la inflació, i perquè el crèdit a la petita i mitjana empresa, autònoms i famílies, fluís. Tot i així, l'objectiu de la fluïdesa del crèdit és molt limitat perquè el dany d'aquests 4 anys passats al teixit productiu, ha estat molt gran i costarà reparar-lo. A partir d'aquest dia, el 21-I-15, l'euro s'està devaluant (del 1'15 dòlars a).Una cosa semblant es pot dir d'aquí: els dos grans partits deien que no es podia canviar la Constitució, i en un obrir i tancar d'ulls, ells, el PP i el PSOE, a l'agost de 2011, van reformar l'article 135 en un sentit objectivament perjudicial per als espanyols en prioritzar el pagament del deute per davant de la satisfacció de les necessitats socials (uns 35.000 milions d'Euros a l'any, o sigui, el 3'3% del PIB, en aquesta roda boja en què estem ficats, tot el que no sigui créixer més que aquest 3'3%, és endeutar-se més, aprofundir en el pou. Si no hi ha possibilitat d'equilibrar el gir d'aquesta roda, igual cal sortir d'ella per no acabar bojos, com ella, esclaus d'aquest moviment inercial). I el Deute no para de créixer: en aquests 3 darrers anys ha crescut en 250.000 milions d'Euros, ja supera el Bilió d'Euros, i està en el 98% del PIB. Amb aquesta gent no es pot anar a cap lloc ja que estan hipotecant el nostre benestar i les nostres possibilitats de desenvolupament futur, estan hipotecant el futur de la generació venidora; els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. També en això es pot fer alguna cosa diferent, per exemple, revisar com hem contret aquest Deute i pagar el que s'hagi utilitzat com a inversió productiva per a aquesta generació i la següent. Nosaltres estem disposats a pagar el vi que ens prenem a la barra del bar, però no anem a pagar els wishkies dels de la taula del costat; les seves gresques, que se les paguin ells. No pot ser que els 24.000 milions d'Euros enterrats per al rescat de Bankia s'utilitzin també per pagar els capritxos que els seus directius es donaven amb les anomenades "targetes black". Són els mateixos que en 2012 deien que el seu objectiu de dèficit era el que els marcava Brussel·les, el 4'4%, i està per veure que ho aconsegueixin aquest any 2015; han incomplert tots els anys l'objectiu marcat per Brussel·les, també el 2014, any en què hem estat el país amb major dèficit públic de l'Eurozona. Són uns incapaços que, malgrat els salvatges retallades fets en les "partides socials" del pressupost, i de les pujades d'impostos, no han aconseguit complir el que diuen els seus "compromisos" amb la UE.I tot i que intenten ressaltar les dades econòmiques que poguessin semblar positius en un primer cop d'ull, no ho són tant si atenem a totes les variables econòmiques com ho posa de manifest l'Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2015, feta pública fa 2 setmanes; avui, el nombre d'aturats és més gran que el que hi havia el desembre del 2011, tot i la forta emigració de personal qualificat d'aquí a l'estranger a la recerca de l'oportunitat laboral que aquí no troben; I encara ens volen venir amb el conte de la lletera de la creació d'1 milió de llocs de treball !, en 2 anys, més falsos que el petó de Judes, ja que són llocs de treball a temps parcial, temporals, i tan mal pagats que no permeten sortir de la pobresa. Segons l'economista Roberto Centeno, el 2014, el Producte Interior Brut va créixer en 9.000 milions d'Euros però ens hem endeutat en 68.000, o sigui que per un euro de guany hem perdut 7. L'exemple paradigmàtic seria la ruïnosa inversió al Tren d'Alta Velocitat, Velocitat Alta, d'Altes Prestacions, o com li vulguin cridar; un tren tan ràpid que la gran majoria d'espanyols no ho anem a poder agafar tot i que el estiguem pagant; una ruïna, es miri per on es miri. La incompetent ministra de Treball, Báñez, deia que volia acabar amb la "dualitat" al mercat de treball (fixos a temps complet, i temporals a temps parcial); el que busquen és que tots els que tinguem treball, i quan ho tinguem, ho siguem a temps parcial i en precari. Això és el que va voler dir-li el ministre d'economia De Guindos, l'home de la trencada Leman Brothers per a Espanya i Portugal, al seu col·lega alemany Oli Rehn quan li va dir que la reforma laboral del Govern del PP era "extremadament agressiva"; i no ho va dir perquè l'alemany li demanés moderació, sinó perquè veiés que el Govern del PP volia complir el que els seus amos li manaven: el nivell de beneficis del Capital no pot baixar, així que ha de ser a costa de les rendes del Treball. I això no és normal ni lògic perquè els que ens guanyem el pa amb el nostre esforç personal som molts més que els rendistes que no necessiten més diners per viure. Així que hem d'ajudar a la racionalitat i que sigui la lògica la que governi la vida pública perquè la irracionalitat condueix al que després diuen "bombolles" (immobiliària, financera ...), que acabem pagant els que no ens fiquem en aventures especuladores. Aquesta legislatura ha estat un retrocés cap a l'esclavitud, i no ho podem permetre; amb el nostre vot podem aturar-lo. Som el país més desigual d'Europa, després de Letònia.Com acabo de dir, estem en un temps d'acceleració de la regressió cap a l'esclavitud, a nivell espanyol, europeu, i mundial. Les grans empreses i corporacions transnacionals, la cara més rabiós del Liberalisme, estan pressionant contínuament als governs mitjançant suborns i amenaces; el penúltim és el TTIP, o Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversions, per aconseguir un "mercat" de 800 milions de consumidors, entre el Govern dels EUA, la Comissió Europea, i les grans empreses i corporacions econòmiques privades, europees i americanes, que copen el 90% dels negociadors. És una volta de rosca més en la imposició de la llei de la selva, de la irracionalitat, perquè les lleis d'un país no podrien oposar-se a la forma d'operar ni a les expectatives de benefici d'aquestes macroempreses; ens volen enganyar amb la milonga del creixement (un escàs 1%) i els futuribles 2 milions de llocs de treball, però el precedent, el NAFTA, entre els Estats Units, Canadà i Mèxic, que va entrar en vigor l'1-I-1994 i contra el qual es va aixecar l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional, no és un exemple encoratjador ja que en els seus 10 primers anys d'existència, a Mèxic van tancar 28.000 petites empreses i es van perdre 2 milions de llocs de treball, i a Estats Units 700.000. Per posar exemples propers seria el que ha passat amb el fallit emmagatzematge de gas davant les costes de Tarragona i de Castelló, el projecte Castor, que va produir terratrèmols, la qual cosa indica un deficient informe d'impacte ambiental, i ha hagut d'indemnitzar la empresa de Florentino Pérez amb 1.350 milions d'Euros, que arribaran fins als 4.700; o els altres 3.000 milions que van cobrar de més les elèctriques, per "el cost d'adaptació a la competència del lliure mercat", i que no van a tornar, o el cànon que paguem en el rebut de la llum per les centrals nuclears no construïdes . És el que volia aquell tal Addelson amb el seu fallit projecte Eurovegas.

No cal donar el nostre vot a cap partit que no s'oposi a aquest Tractat perquè s'està negociant en secret; el ciutadà no té lliure accés al seu contingut (ni tan sols els eurodiputats) amb l'excusa del "secret industrial", de la patent. Hem de oposar-nos a ell ja que hem de saber si un aliment té algun element cancerigen, hem de saber que la forma d'operar d'una empresa no perjudica la nostra salut, ni la nostra manera de vida, ni el nostre medi ambient; hem de saber que la inversió d'una empresa privada no està blindada amb diners públics; són els treballadors americans els que han de millorar, signant el seu Govern a les 8 Normes fonamentals de l'Organització Internacional del Treball que té signades Europa, i no els treballadors europeus els qui tinguin a veure retallats els seus drets, amb tant d'esforç aconseguits. Per a la nostra supervivència i convivència fem les lleis, i tota persona i tota empresa ha de sotmetre a aquestes lleis fetes per nosaltres; la nostra Sobirania ha de ser respectada, han de ser respectats els nostres Furs. 


Ànim i endavant, companys / es. 
Visca el Partit Carlista! 
Montejurra, 3 maig 2015.

Missatge en castellà

Read more »