• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dissabte, 31 de gener del 2015

Comunicat de l'Ordre de la Legitimitat Proscrita


Comunicat de les dames i cavallers valencians de la Reial Orde de la Legitimitat Proscrita (ROLP). 

Com a carlistes valencians i components de la ROLP, en referència a la carta d'En Carles Xavier de Borbó Parma amb motiu de la commemoració del dia dels Màrtirs de la Tradició, volem expressar-li el nostre respecte i adhesió, tant a la seua persona com al contingut de la carta.
- Enaltim i compartim este dia tan assenyalat per a la nostra Família Reial i per al conjunt dels carlins.
- Li renovem la nostra lleialtat i assumim la seua trajectòria i la dels seus antecessors.
- Reconeixem i estimem el seu sacrifici per la defensa dels nostres ideals.
- Al seu costat continuarem lluitant per la nostra Causa per a aconseguir un món millor, més solidari, més lliure, sostenible i en pau.
- Honrem en la persona d'En Carles Xavier a la dinastia Borbó Parma i a tots els nostres anteriors Reis, per la seua abnegació i compromís amb les Espanyes.

Read more »

dimarts, 27 de gener del 2015

Presentació de ‘La metamorfosi del carlisme català: del Déu, Pàtria i Rei a l’Assemblea de Catalunya (1936-75)’ a Tarragona


La Llibreria de la Rambla presenta aquest divendres, 30 de gener a dos quarts de vuit, el llibre de l’historiador tarragoní Robert Vallverdú ‘La metamorfosi del carlisme català: del «Déu, Pàtria i Rei» a l’Assemblea de Catalunya (1936-1975)’. Serà presentat pel doctor Josep Sànchez Cervelló, professor d’Història Contemporània dela URV.

Aquesta obra de Robert Vallverdú, que culmina la seva quadriologia sobre el carlisme català a Catalunya, va adreçada a un públic ampli i tracta una època especialment rellevant: la guerra civil, amb les baralles entre carlins i falangistes, el franquisme ­ amb les lluites entre els grups Carlins profran-quistes i antifranquistes­ i els inicis de la transició, quan el carlisme es va desfer després dels embolics dinàstics i de la preponderància del rei Joan Carles.

Catedràtic de l’IES Pons d’Icart, Robert Vallverdú i Martí és acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia. Nascut a La Masó (Alt Camp) i resident a Tarragona, és doctor en Història i llicenciat en Filologia Romànica. Ha publicat catorze obres d’assaig i de recerca històrica, principalment del segle XIX, i també prop de cinquanta articles de recerca.

En acabat l'acte es realitzarà l'inici dels 'Encontres Valle Inclán' amb un sopar i debat al Centre Cultural de l'Aragó. 

Read more »

divendres, 23 de gener del 2015

Catalunya Nació

Catalunya es una Nació dins la Monarquia Espanyola, dins la Corona, però no d'´Espanya, per què la nació espanyola no ha existit mai; únicament quan va triomfar la revolució burgesa a 1833 i al seu constitucionalisme gadità de 1812. 

Així, la Nació Catalana es mes antiga i tradicional que la Nació Espanyola, producte revolucionari jacobí, copiat de la revolució francesa.

Read more »

dimecres, 21 de gener del 2015

Joan Carles de Borbó denunciat a la Fiscalia per l'assassinat del seu germà



L'ex-coronel republicà Amadeo Martínez Inglés va presentar dilluns d'aquesta setmana una denúncia a la Fiscalia General de l'Estat per tal que investigui la responsabilitat de Joan Carles de Borbó, protocolariament encara rei espanyol, en la mort d'un tret del seu germà Alfons de Borbó.

Segons la denúncia a la que ha tingut accés Nació Digital, la mort de l'hereu hauria estat un "crim de caràcter polític, ordenat pel dictador Francisco Franco i planificat pels serveis secrets i executat pel monarca espanyol". A l'escrit, el coronel assegura aportar noves proves com ara el lloc de la mort, que hauria estat a la província de Cáceres i no a la localitat portuguesa d'Estoril i recorda que en el moment de la mort, Joan Carles ja tenia gairebé un any d'instrucció militar i, per tant, sabia com netejar un arma.

A més, Martínez Inglés explica la teoria de l'estrany recorregut de la bala que va matar el germà del futur monarca que ja va plantejar en un llibre publicat ara fa dos anys.

Escrit a la Fiscalia per assassinat Joan Carles de Borbó

Read more »

dimarts, 20 de gener del 2015

Els pagesos catalans reclamen solucions pel sector cítric

Més d'un centenar de persones van llençar 3.000 quilos de mandarines i van tallar la C-12 a Tortosa durant una hora dissabte 17 de gener. Les males condicions climàtiques han afectat la producció sobretot de mandarines. Ahir es va fer a Tortosa (Baix Ebre9 una manifestació en què es va demanar un pla de xoc per poder salvar els llocs de treball del sector.

Una de les mesures que es reclamen és la revisió dels criteris de valoració de danys de l'assegurança agrícola. Volen que compensi totes les pèrdues provocades pel mal temps. També es demana que el ministeri d'Agricultura augmenti el volum de retirada de clementines que no es poden vendre per destinar-les a sucs.

Fins al 31 de desembre, el Ministeri d'Agricultura havia autoritzat la retirada de 5.000 tones de mandarines per destinar-les a suc, finançada amb fons europeus. Una xifra considerada insuficient des del sector. Ara ha autoritzat 5.000 tones més, però el productor n'ha de pagar la meitat. La Generalitat ho continua veient insuficient, i els pagesos se senten menystinguts.

A la Generalitat li demanen que articuli una ajuda per destruir les mandarines més malmeses, perquè si es queden a l'arbre serà un focus de plagues per la pròxima campanya. El sector calcula que les pèrdues de la campanya d'aquest any superen els 15 milions d'euros.
 

Read more »

dissabte, 17 de gener del 2015

Crònica de l'acte sobre el dirigent carlista català Josep Badia




A l’auditori del Museu d’Història de Catalunya el proppassat 15 de gener, organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, la Societat Catalana d’Estudis Històrics (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) i la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, va tenir lloc la quarta sessió del cicle “Els invisibles. Intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit”.

La sessió de dijous era dedicada a bagenc Josep Badia i Torras i al dirigent del Front Nacional de Catalunya, Antoni Andreu i Abelló, a cura respectivament dels historiadors Lluís Duran i Fermí Rubiralta.

Josep Badia (1926-2013) era fill de Callús, com va destacar Duran, s’havia integrat a les files del carlisme el 1942, de la mà del mestre instal·lat a Súria Salvador Campàs. Pagès fins al 25 anys, posteriorment carnisser, va desenvolupar tota la seva activitat professional al voltant de la pagesia i la ramaderia. Casat amb Maria Pujol, va ser pare de set fills, la qual cosa no l’impedí vincular-se a moviments cristians com la Joventut Obrera Catòlica i a la parròquia de Sant Sadurní.

Badia reflecteix el camí de la majoria dels carlins catalans durant el Franquisme. Perseguits per motius polítics i religiosos durant el període 1936-1939. Molts d’ells moriren assassinats en llocs inhòspits de Catalunya, els qui pogueren, s’integraren als terços de requetès dins de les tropes sublevades. El resultat va ser per Badia un conflicte que no va generar res de bo: repressió, odi entre germans i enriquiment dels addictes al Règim. Molts combatents carlins van patir aquestes circumstàncies: vencedors de la guerra no podien associar-se ni defensar les idees carlines tradicionals: anticomunisme, defensa del catolicisme, un missatge social cristià, de la tradició catalana i de la monarquia propera al poble. Van patir molts als camps de batalla per ajudar a consolidar un règim que no consideraven propi i anirien considerant cada cop més com adversari als seus ideals. No era només, en el cas de Badia i els seus amics, una divergència per no participar del Règim (ni molt menys) era una desacord amb els seus objectius i amb la rancúnia permanent del franquisme contra els opositors “rojos y separatistas” que va generar fins a la seva fi.

 Aspecte de l'Auditori del MHC on es va celebrar l'acte que va aplegar nombrosos carlistes catalans




 Sala gairebé plena. Amb la presència de l'historiador Agustí Colomines, un dels promotors de l'acte

 Entre els assistents els alcaldes de Montblanc i el de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal

Lluís Duran, esquerra i Fermí Rubiralta, dreta, van fer una explicació docta de les dues figures
El professor Duran va fer una gran exposició d'un Badia proper com a persona

Els carlistes, incòmodes amb el Règim (cada cop més), van veure com les noves generacions no entenien res del llenguatge de la Guerra Civil, ja no havien viscut el conflicte, ni els seus patiments. També patien la lògica de la repressió del franquisme cada cop que una manifestació carlina subratllava l’oposició a Franco, feia propostes de democràcia, d’un sistema social més just o feia una proclama per als drets dels pobles de les Espanyes. No era només el fet d’un règim cada cop, superat el trauma de la Guerra, esdevingués cada cop més sobrer, els debats i els documents del Concili Vaticà II, com destacà Duran, oferien al carlisme que es volia renovar un aval valuós al nou enfocament que volia emprendre: posar fi a l’integrisme dins del catolicisme, que el vinculava a un sol règim polític oficialment catòlic, valorar els règims que des de la democràcia oferien garanties als drets de la persona, denunciar un sistema econòmic voraç sense principis morals i plantejar un sistema universal que garantís els drets de tots els pobles, lliures o no.

Badia va accedir a la direcció del Partit Carlí de Catalunya el 1973. Va ser-ne el secretari general fins a 1978, o sigui el període que va de la fi del franquisme a l’inici de la Transició. És el període en què els carlins catalans s’integren plenament a l’oposició antifranquista. Formen part, aleshores, de l’Assemblea de Catalunya, de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Badia va ser detingut repetidament per les autoritats franquistes (1972, 1974 i 1976), es va implicar en la fundació a la comarca del Bages de la Unió de Pagesos.

El Partit Carlí de Catalunya es definí en aquest període com una força d’esquerres, no estatalista, partidària d’un sistema que donés el poder als treballadors, als ajuntaments i a les nacionalitats, inspirada en els principis de l’humanisme cristià i monàrquic. El que en deia, en diem, un Socialisme d’Autogestió Global. Conseqüentment amb això, un règim que establís un pacte federal entre els pobles de l’estat des de la garantia del respecte al dret de l’autodeterminació. El federalisme que proposava Badia havia de garantir els drets inalienables i previs a qualsevol negociació de Catalunya. L’estat espanyol futur que es constituís n’havia de potenciar (no només reconèixer) les seves característiques: era un pacte lliure entre nacions lliures.

Un cop mort Franco, va intentar confluir amb diferents aliances amb les diferents organitzacions socialistes (PSC-Congrés, Federació Catalana del PSOE, PSC-Reagrupament) i els partits nacionalistes d’esquerra (ERC, Estat Català, Front Nacional de Catalunya): no reeixí. Es mantingué crític amb el sistema polític que s’anava implantant, amb la UCD i el PSOE, perquè creien que feien una democràcia poc participativa i mantingué l’objectiu de la Ruptura democràtica.

També defensà la continuïtat de l’Assemblea de Catalunya, quan aquesta plataforma unitària ja no era considerada vàlida pels principals partits de l’oposició. El PCC va patir diferents urpades per part dels carlistes ultres que no acceptaven l’orientació d’esquerra i plurinacional d’aquest. Per això els Fets de Montejurra de 1976 van manifestar aquest animadversió, segons Badia, amb el suport dels aparells de l’estat, amb el resultat de dos militants del Partit Carlista assassinats.

Una altra característica dels objectius polítics de Badia en el Partit Carlí de Catalunya van ser el suport sense fissures al retorn del president Josep Tarradellas i a la seva línia política. Per això Badia va ser membre de l’Organisme Consultiu de la Generalitat i de la seva Permanent. Per la Catalunya que preparava el seu autogovern, plantejava una Generalitat forta i eficaç, que ajudés a recuperar la personalitat col·lectiva, greument malmesa per 40 anys de règim anticatalà, una administració pública austera i neta de corrupció (tan freqüent sota el règim de Franco) i un govern que protegís el medi ambient i la societat civil.

Els reptes que va haver d’afrontar el Partit Carlí van ser superiors a les migrades forces de què disposava. En el moment de la consolidació del regnat de Joan Carles I, tot i que els carlins socialistes i autogestionaris no feien qüestió dinàstica en la persona del president estatal del PC Carles Hug de Borbó-Parma, els entrebancs van ser constants. Tampoc va trobar una aliat o un pool de forces adients. Vells carlins no entenien l’orientació que prenien ara i les forces d’esquerra ja tenien ocupat el terreny de feia temps, com perquè una força que trencava molts esquemes de l’esquerres del moment els fes competència: no marxisme, no estatisme, progressisme cristià, plurinacionalitat.


Els díptics del cicle amb el detall de Josep Badia i Torras

Badia es donà de baixa del PCC el 1980: no li veia futur com a partit efectiu. Ingressà tot seguit al PSC, on tingué diferents càrrecs a nivell local i comarcal, com a regidor o conseller comarcal.

Com destacà Lluís Duran, un cop tornat a Callús i deixades les responsabilitats a nivell nacional català, els articles, publicats normalment a Regió 7, ens assenyalen una preocupació moral per la relació, des de la fe cristiana, de l’home amb la comunitat, sobre la necessitats de viure proper a la natura i als coneixements i formes de viure de la pagesia i a les garanties de fer una societat catalana plural i per això digne, justa i travada. Badia va finir el 19 de juny de 2013.

En Josep Badia és el primer per l'esquerra dels de sota

Josep Badia. Arxiu de Regió 7.
En acabar l'acte diversos carlistes catalans vam fer una trobada informal aplegant generacions diverses. Fou un orgull compartir una estona amb sergents dels Pelais i les seves experiències amb la senyera a l'Aplec de Montserrat així com explicacions i anècdotes de militància carlista o d'altres actualment actuant a l'ANC de forma capdavantera.

Per ells, nosaltres, hem reprès el fil roig del combat. Amb el roig de la Creu de Borgonya.

Read more »

divendres, 16 de gener del 2015

El Suprem admet a tràmit una demanda de paternitat contra Joan Carles Borbó



El Tribunal Suprem de les Espanyes ha decidit admetre a tràmit una de les dues demandes de paternitat presentades contra el Joan Carles Borbó. Els dotze magistrats del ple de la sala civil de l'alt tribunal s'ha reunit per estudiar-les i, finalment, han decidit admetre la demanda presentada per la ciutadana belga Ingrid Sartiau, que assegura que és filla del monarca.

L'alt tribunal ha rebutjat la demanda, la del català Albert Solà, que assegura que Joan Carles Borbó el va concebre quan encara era príncep d'Espanya. Segons el Suprem, en aquest cas no hi ha prou proves per admetre-la tot i que la similitud d'ADN entre els dos més que possibles germanastres és del 91 %. 

La fiscalia és contrària a la tramitació de totes dues demandes de paternitat en considerar que no s'acompanyen del principi de prova que estableix l'article 767.1 de la llei d'enjudiciament civil.

Aquesta decisió, però, és un formalisme i no suposa cap pronunciament sobre el fons de la qüestió. Ara el Suprem emplaçarà el rei perquè respongui en 20 dies i decideixi si accepta, voluntàriament, fer-se la prova d'ADN per determinar el parentiu. Si no hi ha acord, el Suprem decidirà si fa o no el judici a porta tancada, perquè afecta la intimitat de les persones.

Read more »

dimecres, 14 de gener del 2015

Comunicat del partit carlí de Catalunya davant els atemptats terroristes de França

1-Rebuig frontal i condemna al terrorisme
El terrorisme, entès com l'aplicació de la violència per aconseguir fins polítics és refusable tant per la seva naturalesa intrínseca com per la cadena d'odis i ressentiments que genera.

En aquest sentit el PCdC manifesta el seu rebuig als atemptats que van tenir lloc a França contra el setmanari «Charlie Hebdo», una agent de policia municipal de París i l'establiment comercial «Hyper Casher».

2- El jihadisme desvirtua el sentit dels ensenyaments de l'islam
Dins de les consideracions que ens mereixen els atemptats n'hi ha una que mereix especial atenció: tot i que els terroristes s'emparessin en la religió islàmica, aquesta és contrària al vessament de sang i els actes terroristes.

L'islam té dues fonts principals, l'Alcorà i la Tradició profètica. En el Llibre sagrat de l'islam es diu que «Qui assassina una ànima és com si hagués assassinat tota la humanitat, i qui salva una ànima és com si hagués salvat tota la humanitat». I el Profeta de l'Islam commina els seus seguidors a tornar el mal amb el bé i al perdó de les ofenses. És un fet històric que quan va conquerir la ciutat dels que l'havien ofès, insultat i oprimit (la Meca), ell no es va venjar de ningú i no va deixar que ho fessin els seus seguidors. Aquests dos exemples ens ajuden a situar l'actitud de l'islam enfront el terrorisme.

Els grups anomenats «jihadistes» són una distorsió de l'esperit de l'islam tal com han destacat nombroses personalitats religioses i polítiques musulmanes. És més, el nombre més gran de morts pels jihadistes són musulmans.

3- Contra el xoc de les civilitzacions i el racisme
Aquests tristos fets i d'altres són contemplats per part d'algunes personalitats del món intel·lectual i polític com el que han anomenat «xoc de les civilitzacions». Segons el mateix, el món estaria dividit en unes unitats civilitzatòries irreconciliables i amb la intenció de fer-se mal les unes a les altres. 

Al si de les societats occidentals, les divisions socials serien les de religió, ètnia o color de la pell. I cadascun d'aquests grups estarien enfrontats els uns contra els altres. Així es generen binomis -per a ells irreconciliables- com autòcton/immigrant o musulmà/occidental.

Aquesta visió els és molt útil als que volen tapar les desigualtats i els sofriments que generen, al món, la diferència entre els països del Nord i del Sud del planeta, i a l'interior dels països del Nord els efectes polítics, socials i econòmics del neoliberalisme.

Les víctimes a mig i llarg termini a França i la UE d'aquests atemptats, poden ser, si apliquem la teoria del xoc de les civilitzacions, les comunitats de musulmans, vistes amb recel per la resta de la gent -especialment per les tendències d'extrema dreta- i considerats sota sospita permanent pels Estats, amb governs neoliberals com els d'Hollande, Rajoy, Merkel o Cameron.
Més enllà del terrorisme jihadista, més enllà dels teòrics del xoc de civilitzacions, els carlins creiem que un altre món és possible, on homes i dones de totes les cultures visquin en pau i harmonia. Això vol dir la no explotació i intervenció estrangera en els països del Sud, la fi del suport que alguns Estats donen a grups i ideologies terroristes i la promoció dels valors de respecte i tolerància entre totes les religions i creences al si de les nostres societats. Aquesta veritable llibertat humana és la que sempre ha defensat el Carlisme



Barcelona, 13 de gener de 2015

Read more »

dimarts, 13 de gener del 2015

Bra-vo: La Generalitat retira l'estàtua d'Isabel II del Palau Reial de Pedralbes

Acte de justícia històrica. Així es pot considerar la desaparició de l'escultura d'Isabel II amb Alfons XII braços que lluïa sobre un notori pedestal costat de l'entrada principal del Palau Reial de Pedralbes, d'on ha desaparegut. La usurpadora jo no té un monument a Barcelona, capital d'un territori que mai l'ha reconeguda. La "dels tristos destins" torna allà on no havia d'haver sortit: als magatzems. 

Segons Nació Digital, el Museu del Prado ja hauria reclamat l'estàtua d'Isabel II amb el seu fill en braços, obra d'Agapito Vallmitjana datada en 1861, però la Generalitat retarda el lliurament per falta de pressupost per al trasllat.


La titularitat del Palau Reial de Pedralbes és de la Generalitat des que li va ser cedit l'ús per l'Ajuntament de Barcelona el 23 de desembre de 2004, quan l'Ajuntament i la Generalitat estaven encapçalats pel PSC i el tripartit de Maragall. A partir de l'arribada d'Artur Mas a la presidència de la Generalitat, l'ús polític de les instal·lacions s'ha incrementat notablement. El Palau Reial  va acollir fa unes setmanes l'última reunió del front del 9N entre Mas, Joana Ortega, Ramon Espadaler, Oriol Junqueras, David Fernàndez i Joan Herrera. Que la reunió es fes a un "Palau Reial" no amaga l'interès de part del front en la monarquia a Catalunya. En aquest cas suposem que serà de la legítima, doncs la usurpadora ha patit un nou cop. Jo ta ke...




A l'esquerra, el pedestal buit, a la dreta l'estàtua Foto: Quico Sallés / Canaan

Read more »

dilluns, 12 de gener del 2015

El 15 de gener acte sobre Josep Badia: Carlisme, Socialisme i Cristianisme



El 15 de gener, dins del cicle Els invisibles, coneixerem la trajectòria humana i política de qui va ser secretari general del Partit Carlí, Josep Badia. Fou un dels personatges fonamentals del carlisme català a la transició. El títol de la jornada serà 'Josep Badia, Carlisme, Socialisme i Cristianisme' i serà a càrrec de Lluís Duran del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

Badia forma part d'aquesta generació eterna de persones invisibles a la història, els lluitadors anònims que, tot i ser invisibles són imprescindibles.

Serà a les 7 del vespre a l'Auditori del Museu d'Història de Catalunya (Plaça Pau Vila;

Read more »

divendres, 9 de gener del 2015

Declaracions de SAR Jaume a Ràdio Vaticana

Durant la presentació al Sant Pare de les Cartes Credencials que l'acrediten com a nou Ambaixador dels Països Baixos davant la Santa Seu, Jaume de Borbó Parma va ser entrevistat per Ràdio Vaticà realitzant les declaracions que a continuació reproduïm:

"La seva Altesa Reial Jaume de Borbó Parma és el nou Ambaixador dels Països Baixos a la Santa Seu.

Va presentar les seves Cartes de Credencials al Papa Francesc el matí de dissabte 20 de desembre, al Vaticà. Durant la trobada van parlar d'una sèrie de temes d'interès general, com ara la pau, el medi ambient i Cuba.
Després de la conversa amb Sa Santedat, i en una entrevista, en anglès, amb Sean Patrick Lovet de Ràdio Vaticà, el nou ambaixador comentar el seu desig de continuar treballant en la construcció d'economies de pau.
Jaume va explicar que la diplomàcia i la gestió de conflictes han format una part important de la seva vida fins ara. Va comentar el seu treball en zones especialment conflictives, portant les negociacions de pau a l'Afganistan, a l'Iraq i en alguns països africans, com ara el Congo.
La gestió de conflictes, ha assenyalat, també està en els seus gens. El seu avi, el Rei Xavier de Borbó Parma, va lluitar en la Primera Guerra Mundial, en la Guerra Civil espanyola i amb la Resistència durant la Segona Guerra Mundial. Va estar confinat en un camp de concentració i va aconseguir sobreviure. Durant generacions la seva família ha estat marcada per una història de guerra i de lluita per la pau, un anhel que perviu en ell encara.
"Venir al Vaticà és la culminació de la meva experiència", ha declarat l'ambaixador, que té una enorme experiència en treball de camp, incloent el seu treball internacional a organitzacions solidàries, en centres d'estudi, sempre dins de la diplomàcia, en la recerca de solucions i en la creació d'economies de pau. Per això és pel que valora les oportunitats que li brinda el seu nou treball, "Mai havia treballat amb organitzacions de valors ". La més important organització "de valors" és la Santa Seu, i és el que m'ha portat aquí avui ".
 

En Jaume de Borbó Parma també va parlar sobre una sèrie de documentals que ha rodat amb el títol "Àfrica: la Guerra Negoci" al Congo, Sierra Leone i Libèria. L'experiència d'aquests conflictes ha deixat en ell una marca indeleble: "Vaig perdre a vint-i companys en un atac amb bombes a l'Iraq. Primer sents una indignació indescriptible, i només després d'uns mesos, tristesa .... Què fer si vius a l'Iraq i la teva pròpia família està sota el foc? L'experiència et crea un sentit de la compassió i de la comprensió per tot el que passa en zones de Guerra ".
 

Al Congo va veure de primera la relació entre economia i conflicte. "Hi havia unes mines a Kivu que proveïen, als Senyors de la Guerra, d'ingressos i de diners per comprar armes. Però qui compren aquestes matèries primeres? Tots ho fem i, per tant, també tots indirectament contribuïm a la guerra al Congo. Una vegada que el vaig veure clar, amb un grup d'industrials, treballem en crear una economia de pau al Congo de l'Est ".
 

L'Ambaixador també va descriure la seva trobada amb el Papa Francesc al Vaticà. Va comentar que va parlar majorment en espanyol, l'idioma del seu pare (*) de pau i dels últims esdeveniments relatius a Cuba. "Una de les coses que li vaig preguntar al Papa és perquè era possible ara. Ell va contestar: "Bé, volien la pau, però no podien trobar-se, per la qual cosa necessitaven un pont". I així el Papa va exercir el paper de pont en les converses de pau a Cuba ... .. ".
 

I així és com percep, en definitiva, Jaume de Borbó Parma seu paper com a nou Ambaixador dels Països Baixos: un pont entre el govern i el poble del seu país amb l'organització de valors, de fe, que és la Santa Seu ".

(*) Nota de Carlistes de Catalunya: El Rei Carles Hug.

Read more »

dijous, 1 de gener del 2015

Tradicionalisme i integrisme pseudo-carlista

Creiem necesari escriure un article clarificador davant la gran confusió existent sobre el Carlisme actual, ja que hi ha dos grups que discuteixen al PC el seu caràcter de continuador del moviment carlista; són el partit CTC (Comunió Tradicionalista Carlista) i el grupuscle addicte a Sixte de Borbó que usurpa el nom de "Comunió Tradicionalista".
Sense ficar-nos en debats ideològics vegem d'on procedim nosaltres i d'on vénen aquests "tradicionalistes".
Des del segle XIX el Carlisme sempre va comptar amb una estructura organitzativa permanent tot i les mil i una persecucions i la il·legalitat soferta durant els períodes dictatorials. 
Aquesta organització va anar canviant de nom al llarg de la història; primer va ser Partit Carlista; després de 1909, quan Jaume III succeeix al seu pare Carles VII al capdavant del Carlisme, pasa a anomenar-se Partit Jaimista; que al 1932, mort ja Jaume III, les dretes integristes i praderistes (mal anomenades mellistes) s'integren al Carlisme, i passen a anomenar-se Comunió Tradicionalista (CT). Aquesta organització (excepte un grup de cacics traïdors que en la dècada de 1950 acabarien reconeixent al senyor Joan de Borbó com a Rei) rebutja frontalment el 1937 el Decret d'Unificació del general Franco, i des d'aquest mateix moment passa a la il·legalitat (perdent totes les seves propietats que van ser expropiades pel partit únic franquista), i sent durament perseguit per la dictadura franquista. 

Aquesta organització (que entre 1936 i 1975 va estar liderada per Xavier de Borbó Parma) durant les dècades següents va mantenir en la clandestinitat les seves estructures i després d'una renovació ideològica que durà tota la dècada dels 1960, al Congrés de 1971 canvià el seu nom oficial, abandonant "Comunió Tradicionalista" i tornant a l'original de "Partit Carlista". I aquesta organització és l'actual Partit Carlista, continuador directe del Partit Carlista del segle XIX.
Durant la Transició el nom de "Comunió Tradicionalista" va ser disputat pels grups fundadors de l'actual CTC i grups ultradretans vinculats a la Zarzuela.
La CTC és un partit fundat el 1986 com a fusió de grups dretans esqueixats del PC, que van rebutjar frontalment una modernització ideològica i es van estancar en posicions ultraconservadores. A la CTC també van entrar gents procedents de l'extrema dreta. I la CTC és tan "carlista" que per a ells la Dinastia Legitima s'extingeix el 1936, després d'això (segons ells) el Carlisme es desintegra, i es torna a reconstituir el 1986. No reconeixen com a Rei a Xavier, sinó que diuen que va ser un pretendent més de les faccions en què es va dividir el Carlisme després de 1936 (si fossin honrats no dirien això, ja que amb l'excepció dels traïdors que es van passar a Franco i a Don Juan, Xavier I va ser reconegut com a Rei tant per la CT històrica com per la gran majoria dels components de les dues escissions que aquesta organització va tenir en la dècada de 1940).
I respecte al grup addicte a Sixte de Borbó, estigué format per expulsats de la CTC i per gent procedent de la més negra extrema dreta (per exemple el franquista MCE). Aquest grup que va aparèixer "misteriosament" el 2001 (i que rebutja el Concili Vaticà II i està vinculat al moviment religiós ultraintegrista de Lefevre, el qual està expulsat de l'Església Catòlica) ens recorda als grups pseudocarlistas que van organitzar i finançar els serveis secrets franquistes per confondre l'opinió pública i fer creure que el Carlisme estava amb Franco. 
De fet l'últim d'aquests grups també va estar liderat per Sixte de Borbó, i acompanyat de militants d'organitzacions com Fuerza Nueva i els Guerrillers de Cristo Rey, i de terroristes argentins i italians, va cometre una tràgicament famosa acció terrorista al Montejurra de 1976. Sobre la sinceritat "carlista" de Sixte de Borbó la millor prova la donen els historials dels tres personatges que el va designar com els seus representants en la dècada de 1970: José María d'Oriol, José Luis Zamanillo i Juan Sáenz-Díez.
José Maria de Oriol
José María de Oriol: Monàrquic liberal alfonsí que ingressa en el Carlisme amb l'arribada de la II República. El 1937 acceptà el Decret d'Unificació i es passà al Franquisme, sent expulsat del Carlisme per Xavier I. Durant la dictadura franquista va consolidar la seva fortuna personal i va reconèixer com a rei al senyor Juan de Borbó.
José Luis Zamanillo
José Luis Zamanillo: Integrista, militant del nocedalista Partit Catòlic Monàrquic, i que s'integra en el Carlisme durant la II República. No acceptà el Decret d'Unificació i va mantenir la seva militància en el Carlisme, però sense significar-se en la lluita antifranquista. A partir de 1955, juntament amb Valiente propicià un acostament del Carlisme al Govern (l'anomenada "política d'intervenció"), la qual cosa li va valer obtenir càrrecs en el règim franquista, i quan aquests càrrecs es van anar tornant contradictoris amb la seva militància carlista, va preferir els càrrecs, sent expulsat del Carlisme el 1962. Zamanillo va ser nomenat procurador a les Corts franquistes i el 1968 va reconèixer com a rei a D. Juan Carlos de Borbó.
Juan Sáenz-Díez
Juan Sáenz-Díez: Com a membre de l'equip de Valiente i Zamanillo va ser dirigent del Carlisme a finals de la dècada de 1950 i principis de la dècada de 1960. Es va separar del Carlisme a inicis de la dècada de 1970. Més tard va ser nomenat per Sixte com el seu delegat per reconstruir la "autèntica Comunió Tradicionalista", dins de la qual segons ell, cabien perfectament els monàrquics ultradretans de la Zarzuela, per ser aquesta, la "Monarquia del 18 de juliol" franquista i suposadament inspirada en el pensament tradicionalista.

Read more »